What I knew you were going to do

I knew since the first time that you told me that you were preparing me a birthday surprise that it was going to be a video. I didn't wanted to ask anything about it 'cause you were so excited. I think you towards more illusion you do that to my view. 

I realised that you were having problems with its realisation and I didn't wanted you to get upset so I started helping you by talking to my friends.

Nowadays I still unknowing if it has worked or not, but I don't really care about. I only was looking for your happiness...

But at the end we are nothing... and nothing it's what we are today. 

We have been unknow to the other, we have been lovers, we have been friends... but now we are nothing. 

I've never wanted to hurt you but sometimes life's not as fair as we want. And I know that last days I didn't treat you as well as you deserved but now I can only say that I'm proud of how strong you tried to be beneath this situation. 

And I wish the best for you. I have known you for at least six month that our relation has been lasting, and I'm sure that you can deal with all kind of things that you want. 'Cause you're stronger than others and clever too. You know how to be smart as an adult and crazy as a child. And that's a thing I've always admired of you. 

And... I know that you have loved me more than anybody, but it has now ended and I only want you to restart your life, try to be happy again and give another chance to love. I'm pretty sure that someday you'll find someone who make you as happy as you made me. 

Oath

Oath used to be you and me. Oath used to be us. It was our song. Every single time I have heard this song I've been thinking on you at least 'till the end of that day.

But now it all has gone... like a song used to say... "gone with the wind" 

I know that last month I havn't been the 'best friend' that you could have or deserve and I'm so sorry. You can't imagine how blue I feel every time I miss you and I realise that you aren't here anymore... that you have gone out of my life. 

I'm gonna miss you. I know I'm gonna miss you lots my darling.

But what else can I do? Every time I try to get you more close to me I say something wrong that makes you get away. And everyday you are more far to me...

It's so painful to feel that a person you love is going away, far away from you and taking a pice of your heart with her. Right now I don't really care about my heart but I'm feeling so blue witout you. And the worst part is that I know you're not gonna come back. At least not now. And maybe never... 

I've been praying a lot to deal all this situation but it seems that we are not made to each other. And now it's time to let us go and follow with our lifes. 

Like before. 

Like if all this has never truly happened. I don't know if you're going to hide the truth of us or if you're gonna keep my memory in to your heart forever or, at least, until our lives cross again...

I will always keep our promise. Hope you too.

Maitea

Hace tan solo unas semanas que te conozco pero me ilusionas. Hablar contigo produce en mi una sensacion curiosa de bienestar. Tengo miedo. Estas muy lejos y te siento cerca. Quizás demasiado. Dentro de un año te podré conocer pero no me apetece esperar tanto. Quiero saber ya la historia que cuentan tus ojos, el sonido de tu risa, conocer el olor de tu piel y probar el sabor de tus labios. Vuelvo a sentir miedo. Has despertado en mi una curiosidad muy grande y no se como va a terminar. No quiero sentir demasiado y sufrir...

Desde que escribí estas palabras ya ha pasado un tiempo y estoy totalmente atrapada por tu red. He ido perdiendo ese miedo del principio, ahora es esperanza.  Esperanza porque el tiempo en que tardes en venir se me haga corto, esperanza en gustarte tal y como soy, esperanza en que si surge algo serio, permanezca. 

Cada día me doy cuenta que lo que siento por ti va aumentando, que las ganas de conocerte son mayores y que mi deseo por ti es infinito.

Sigo teniendo miedo. Pero ahora también tengo fe. 

En ti.

En nosotras.

En que esto saldra bien  y en que por fin, ambas, tendremos la correspondencia que siempre hemos buscado y no hemos logrado encontrar.

El primer dia que hablé contigo fue realmente extraño, ahora hablarte se ha vuelto en un vicio. 

Me paso los dias mirando fotos tuyas y escuchando tu voz, que es preciosa, y sobretodo repito y repito los momentos en que te ries, son tan sinceros. 

Siento como cada instante éste sentimiento crece y crece sin que yo nada pueda hacer para remediarlo y es por eso que me entrego a ti, porque no se anular mis sentimientos, nunca he sabido.

Es muy facil disimularlos pero no tanto fingir que algo tan obvio, que me hace sonreir todo el dia como una boba, no existe.  Y como no puedo ni quiero dejar de sentir esto que me haces sentir sólo puedo decirte dos palabras: 

Maite zaitut

Paraules de Nadal

Un nou any s'apropa

Nova gent s'uneix

D'altre s'esvaeix

Altre cop la familia reunida

Celebra amb gran disbauixa

Aquest esdeveniment

Felicitat a la taula

Brindem tots amb alegria!

Un altre any passa

El despedim sense pena

Aquesta diada Somriurem!

De res en treurem pena

Menjar i beure, riure i cantar

Son les musiques que acompanyen

Aquest dia de Nadal.

Un altre any queda enrerre

Amb fressa esperem descobrir

Que ens empara el nou desti

L'amor omple la taula

Ens atipem amb alegria

Ben reunida la familia

Brindarem tots amb bon vi!

Descansem tots de la feina

Somriem de bon mati

Ens reunim havent dinat

Contemplem junts el pessebre

Escoltem el verset

Enyorant els temps passats

Deleint-nos pels que venen

Festes

La ciutat vesteix de festa, els carrer es muden amb llums de nadal i els edificis, les botigues i els portals d'algunes cases llueixen avets ben adornats. Fins i tot en algunes botigues hi pots veure petits pesebres. 

En aquestes dates la gent es vesteix amb alegría i felicitat, i llueix el seu millor somriure. La màgia de Nadal ens embriaga a tots i les nadales que canten els nens ens fan recordar aquelles époques que tots anyorem, l'innocència quan s'és petit. Però, com sempre, al Nadal també hi ha lloc per la tristor i la melancolia. Anyorem aquells que ja no obriran els regals de la nit del 24  ni seuran més amb nosaltres el dia de Nadal quan tota la família és reunida a taula. No hi serán tampoc per Sant Esteve ni el día de Reis. És trist, però encara que no hi siguin corpòriament els durem tota la vida al nostre cor, i hem de deixar que el seu record ens doni força per somriure aquests dies de festa, no hem de deixar que ens abraçi la tristor i ens summeixi en ella. La força que ells ens han transmés ens ha de fer riure, en honor del seu record. Demostrant que, encara que no tornem a sentir la seva veu, mai oblidarem com feia. Perquè sempre, sempre, els guardarem dins el nostre cor.

 

Merry christmas 

Metamorfòsi

Mai havia entès perquè es sol dir que l'amor és complicat.

Tot i això he cregut estar enamorada més d'un cop. Però ara, comparant, allò no era més que una mescla d'admiració, apreci, carinyo i vés a saber, però el que sé del cert és que no era amor. Amor és tot el que he sentit aquest temps per tu. I el que segueixo sentint. És ben cert que no es pot descriure; és a dir, és clar que és pot, però sents que per molt que aconsegueixis juntar tots els adjectius del món que designen bones sensacions mai estaràs satisfet amb el que diuen. Perquè l'amor és meravellós. I a la vegada és horrorós. És simplement, l'estima que tens per la familia, un amic molt proper... però més incondicional, més cec, més perillos, més heavy, més dolorós i mesclat amb un desig sexual.

L'amor es pot veure arreu. No només en parelles, sinó en mares i pares que pateixen pels seus fills, en germans que donarien la vida els uns pels altres... A tot arreu on miris pots trobar amor. Fins i tot el la tristor, en el dolor i en l'odi.

Jo et vaig estimar molt ràpid i tu em vas correspondre. Però ara ens hem dividit per causes diverses i no pares de mostrar el teu dolor arreu... i m'ho recordes cada cop que parlem. Quan vaig trencar la nostre unió no vaig vessar ni una sola llàgrima i no va ser pas perquè no m'importessis, sinó al contrari, no volia augmentar el teu pròpi dolor deixant que veiessis el meu. Sé que de totes maneres el meu dolor era evident, estava tensa i nerviosa, em comportava de forma molt propera o molt freda, mesclant passat i futur, i cada vegada que et mirava els ulls em transmeties dolor. Perquè sabiem que per molt que ho intentessim dissimular, haver-nos dividit suposava un fet molt important per nosaltres. Últimament no pares de lamentar-te dient que veus que em perds, que m'allunyo de tu, que ja no sóc com era abans... És una de les conseqüències que té. Una altre és que de moment, no et tindré mai més com abans. No et podré fer meva però tampoc patiré per la teva absència, pel poc que ens veiem...

Ara només es tracta de passar el dol i curar la ferida. Cada una a la seva manera; tu, amb ajuda exterior, jo, intentant calmar tots els sentiments que guardo dins meu.

No pensis que ja no t'estimo, ja que jo penso que mai es deixa d'estimar, perquè l'odi no és més que una transformació de l'amor, si dessig es torna rebuig sempre és per alguna raó. I tu no me n'has donat cap de raó, i espero no haverte'n donat cap a tu per rebre el teu odi. Per tant, t'estimo, però...

Transformaré l'amor en amistat, el meu dessig de fer-te meva serà dessig de protegir-te, l'ànsia de veure't serà ànsia de saber el màxim sobre tu, les ganes de besar-te seràn ganes de veure't somriure, però... les ganes de veure't feliç sempre, sota ningún concepte, deixaran d'existir.

Amanda y el Professor

Cada dia subia apesumbrada las escaleras junto a sus compañeros, como un rebaño soñoliento. Empezaba a hacersele pesado ver cada dia las mismas escaleras de tono gris aburrido, los mismos zapatos horriblemente combinados con esos calcetines coloristas e infantiles que le permitian identificar a cada estudiante... Amanda maldecía en su foro interno aquel horrible uniforme que las monjas de ese paupérrimo colegio les obligaban a llevar a todas las muchachas. Era feo y era cristiano, la falda justo por debajo de las rodillas. Las pobres monjas, en un afán de hacer el uniforme un poco más alegre cambiaron la camisa blanca por una camisa color crema y falda la hicieron de cuadros (cómo no) tricolor y combinaba naranja pálido, color grana y marrón terracota. Amanda estaba aborrecida de su vida. Amanda era una huérfana y conocía a todos y cada uno de los miembros del orfanato como la palma de su mano. Le aburrian. Eran todos iguales a exepción quizás del viejo Gil, el conserje que estaba un poco loco y contaba historias muy estañas. También le gustaba mucho a Amanda su querido Profesor, le habia enseñado a leer y a apreciar la literatura. Amanda tenía una relacion muy especial con el Profesor. Ella le admiraba y se querian mucho ambos. Tanto que se lo demostraron carnalmente en más de una ocasión. La primera vez que sucedió amanda estaba en el cuarto del Profesor, habia acudido a el porque se le habia rasgado la falda y se le veia la pierna. El Profesor le dijo que se quitara la falda y ella obediente lo hizo. Éste se la cosió con mucha maña y se la devolvió. El Profesor, sin saberlo, habia caido preso de los encantos de una hermosa joven adolescente. Esa misma noche ella volvio a su cuarto y le pidió, como de costumbre, que le leyera un fragmento de la obra que estaba leyendo. Él lo hizo, empezó a leer unas lineas que ya habia leído la noche anterior con el fin de poder seguir bien el hilo de la historia y resulto ser un capitulo muy romantico. La muchacha, con toda su inocencia, le dijo al Profesor que le amaba y le pregunto, un poco asustada, si el querria corresponderla y este le dijo que la corresponderia pero que si se amaban debian demostrarlo como era debido. Amanda no tenia idea de lo que el Profesor queria decir pero aun asi no se resistió cuando este empezó a desnudarla. Cuando la muchacha estuvo completamente falta de ropa la tumbó en la cama y, poniendose encima de ella consumaron su amor. 

Al día siguiente, Amanda se sentia muy confusa y asustada. No estaba segura de lo que habia pasado con el Profesor y no le habia terminado de gustar cómo él la habia tratado. Además le habia dolido mucho. Amanda no fue a visitar al Profesor a su cuarto en todo el dia, y este, por la noche, fue a buscar a Amanda a su habitación y le pidió que fuera con el para poder continuar con su acostumbrada lectura. Ella no atisbó nada raro en los ojos del Profesor por lo que accedió. Una vez se encontraban los dos solos en la cambra del Profesor, ambos sobre la cama, el profesor quiso, repentinamente, ponerse el pijama antes de terminar la lectura. Decia que tenia sueño. Amanda se extrañó pero no dijo nada. Observó muda como el Profesor se iva desnudando y, cuando se dispuso a girar la cabeza para darle intimidad este le dijo que no pasaba nada, que mirara si queria puesto que el era suyo y ella era suya. A Amanda no le molestó oir que era del Profesor pero igualmente no quiso mirar. Se mantubo un buen rato con la cabeza girada y finalmente se tumbo en la cama, cansada de estar de pie. A los pocos segundos de que ella se hubiera acomodado entre las sábanas el Profesor se arrimó a ella y le subió el camison hasta la altura del ombligo. Amanda se sentia un tanto incómoda y asi se lo hizo saber al profesor. Éste le dijo que se relajara y que recordara que ella, ahora era propiedad de el. Amanda cada vez que el profesor decía "eres mía" se sentia dichosa. Así que trato de relajarse y no objetó nada mas durante casi toda la noche. Dejó que el profesor la tocara con sus manos por todo el cuerpo, le diera placer y le hiciera unas cosas extrañas pero placenteras con los dedos. Pero cuando el Profesor se disponia a consumar el acto ella le apartó suavemente con las manos y le dijo "No, porfavor". El Profesor se detuvo y aunque parecia algo mosqueado no insistó. La mañana siguiente Amanda estaba feliz. Y por la noche sabía que volvería a ver al Profesor pero no le importaba, le apetecia verle, de echo, esta vez iria ella misma a verle. 

Aquella misma noche Amanda tal y como se habia prometido a si misma por la mañana fue al cuarto del Profesor donde, después de leer Amanda fue hacia la cama, se estiró y guardó silencio. El Profesor repitió el mismo procedimiento que la noche anterior y, antes de consumar le dijo a Amanda que le habia gustado que hubiese venido ella por su cuenta, que eso significaba que ambos se amaban. Amanda se sintio otra vez dichosa. Hasta que el Profesor se dispuso a consumar. Amanda se tapó con las mantas y le dió la espalda pero ésta vez el no desistió. Cogió a la muchacha por las caderas y la tumbó de nuevo en la cama. La cogió con fuerza por las piernas y la forzó a abrirlas, la penetró y le agarró los brazos para que ella no tratara ningún forcejeo. Amanda a los quince minutos dejó de intentar forcejear y se relajó lo más que pudo. El Profesor terminó dentro de ella y Amanda se fue corriendo a llorar a su habitación. No se habia sentido nada querida. La mañana siguiente despertó muy triste. Y esa noche, después de cenar se fue a su cuarto y se encerró para no tener que ver al Profesor. Éste al ver que Amanda no venia a buscarle fue a su cuarto pero cuando lo vio cerrado montó en cólera y se volvió a sus aposentos. No volvieron a ir en busca del otro. El Profesor estaba enfadado y Amanda demasiado dolida. Pero se querian mucho y una noche de invierno, mientras ella estaba en el patio contemplando las estrellas el Profesor se le acercó y le sussurró al oído " Ya tienes edad de casarte pequeña Amanda, me concederias el honor de amarte siempre? Desearia hacerte mía." Amanda, como de costumbre, cayó cautiva por las últimas palabras del Profesor y aceptó, una vez más, sintiendose dichosa.

Improbable és poc probable i impossible és no possible

Avui he decidit portar-te a un lloc especial, una zona de picnic amb bosc. Tot és molt tranquil i apart de nosaltres només hi ha una altre parella. Sembla que volen intimitat i per això marxem a un lloc apartat. És bonic el paissatge; arbres alts i esbelts, de fulles verdes caduques, algunes de les quals ja jauen a terra groguenques o taronjoses. Ens asseiem sobre el mantell cruixent que han creat les fulles moribundes per l'hivern i parlem. Parlem durant hores; debatem temes banals, actuals i personals. Temes nostres. Jo no sé com abordar el tema del qual et vull parlar, és delicat però alguna cosa dins meu em força a dir-t'ho. 

Et miro i em mires. Somrius i jo miro embadalida els teus dolços llavis. Ens besem però jo sé que haig de parlar. Per tant m'aparto suaument de tu, - no vull pas que pensis que no et dessitjo-  i et dic, pausadament, tot tractant de refer-me dels teus apassionats petons, que hem de parlar d'un tema molt seriós.

No sé com et veurà la resta del món però als meus ulls, ets preciosa. Ets dolça, i em mires amb amor. No deixes d'enamorar-me. I és per aquest motiu que vull que siguis la primera persona en assabentar-te'n: Marxo. 

Marxo ben lluny d'aquí. Me'n torno al meu estimat país natal a la recerca d'un improbable.I marxo perquè, tot i que és molt improbable ningú no m'ha dit pas que sigui impossible. Fa anys que em busco a mi mateixa, sí, com molts altres (la veritat és que la majoria de nosaltres vivim amb l'esperança de trobar-nos algún dia per arribar a autocomprendre'ns) però la meva busca personal comença en la troballa d'una persona. Necessito trobar un espòs hindú. Jo sóc una noia que, malgrat tenir nacionalitat catalana mai he sigut d'aquí ni d'allà. I el problema és que jo no em sento del tot d'aqui i...vull tractar d'averiguar què és ser d'allà.

Així que, amor meu, he près la decisió de marxar de la meva Catalunya estimada per anar a cercar la cura per un buit que tinc al cor des que tinc consciència del dolor.

Necessito el teu suport però no podràs venir amb mi amor, hauràs de restar aquí, a les terres catalanes per cuidar de la teva família i informar-me que la meva conserva el benestar.

T'estimo, t'estimo amb bogeria i vull que entenguis que no tracto de fugir de la meva realitat ni de la meva vida ni de tu. Vull que comprenguis que tan sols fujo de la meva desconeixença per tal de poder averiguar qui sóc jo realment. I tractar d'omplir, com ja t'he dit abans, aquest buit tan extrany que sento al meu cor. T'estimo, i dessitjo que m'esperis però si el teu cor no ho vol i dicta de sentència final declarar el nostre amor en decadència sàpigues que ets lliure de marxar amb qui et faci feliç. Però recorda vida meva, mai nigú serà estimat de la mateixa manera que jo t'he estimat a tu.

Perquè quan sóm joves ens dediquem a anhelar fer-nos grans?

Situació: En Jimmy és un noi que sempre havia anhelat fer-se gran per poder fer totes aquelles coses que no podia fer amb sis anyets. A tothom li pot haver passat d'anhelar que arribi un dia, o una edat concreta perquè hi ha alguna fita que ens interessa. Però la gent no se sol obsessionar... no com en Jimmy. Va caure malalt d'obsessió, no sortia del llit i feia el compte enrere per tenir la majoria d'edat. No va tenir infància i, com si d'un cruel joc del destí és  tractés, a mesura que passava el temps les coses li anaven pitjor. Fins que el seu avi es va assabentar de la situació i, vell com era va anar a cercar el seu nét i se'l va endur per espavilar-lo. Elisabeth es casarà amb en Jimmy i tindràn en Tyler, un adorable nen amb molta curiositat per la vida, ben just al contrari que el seu pare i aquest, un bon dia pregunta al seu besàvi Moh...

Tyler: Avi Gran, perquè dius que quan sóm petits no hem de voler fer-nos grans?

Moh: Estimat Tyler, és una molt bona pregunta aquesta que em fas.

Mira petit, quan te n'adones de l'estupidesa que has comès al malbaratar la teva infància a causa de l'ànsia i l'impaciència que et crea l'espera de l'endemà normalment ja és massa tard per recuperar el temps perdut. Ets gran, i el que de petit tant desitjaves ja ha arribat, i ara no ho veus tant meravellós ni espectacular. Simplement ets uns centímetres més alt, no et va bé ninguna peça de roba de fa uns deu anys enrere i tens un munt de responsabilitats, feina i maldecaps que abans no solies tenir. Ah, i és clar, la feliçitat sembla que hagi desaparegut i enlloc d'això t'has acostumat a la nostàlgia, a l'enyor d'aquella feliçitat innocent que senties cada dos per tres per els motius i fets més ínfims que poguessin ocórrer a la teva vida. Aleshores et poses a recordar, i recordes...

Recordes un munt de coses que et punxen el cor i t'afebleixen momentàniament. T'agradaria caure malalt i que de sobte tot tornés a ser com uns anys enrere. Vols que la mare aparegués al teu costat del llit, acotxan-te i donan-te un petó ben dolç al front per calmar-te el malestar. Desitjes sentir el soroll del pare al encendre la pipa i passar els fulls del diari, com feia sempre que esperava a que la teva sopa estés llesta per servir. 

Estàs completament sumit en els teus records d'infancia i quan sembla que estàs a punt de recordar aquell calid sentiment de feliçitat i benestar que et produïa la properitat dels pares tot i estant malalt recordes que és impossible. Ja no passarà més. El pare està criant malves i la mare, amb el dolor de la pèrdua, va marxar de casa amb un home jove i ben plantat. Deia que li recordaves massa al pare i que si et veia un sol dia més es mataria.

Ara ja ets gran, has aconseguit aquella edat que tant anhelaves, els 30; on se suposava que havies hagut de triomfar en la feina, les relacions amicals i estar o bé en una relació estable de feia anys o casat. Que tens en canvi? Vius en una habitació minúscula compartida amb dues nenes bessones de tres anys perquè la Sareta es va compadir de tu quan et va trobar als barris baixos dormint sobre cartrons tres anys després d'haver tallat i et va oferir un llit a casa seva. En les relacions després de la Sareta vas estar un any sencer aprofitan-te de joves innocents tant sexualment com econòmicament, fins que vas perdre els teus encants. Si no recordo malament després vas enganxar-te a la beguda i més tard a les drogues. Vas coneixer la Samanta que era heroïnòmana i junts us veu desintoxicar. Però tu vas recaure i ella et va deixar. I els pocs amics que tenies es van allunyar de tu quan et vas tornar violent per les drogues -és normal, ets un armari de metre noranta, ningú s'atrevia a dialogar amb tu i cap et superava ni en tamany ni en força així que no et podien placar-. 

Ara per fi estàs bé. Tens una feina estable i a la preciosa Elisabeth, i un fill que és encantador...

Tyler: (Interrompent a Moh) Besàvi, aquesta no és la meva vida, jo no vull tenir trenta anys i mai m'he casat amb la mama...

Moh: (Endolçant la mirada) Ho sé petit, ho sé... No narrava la teva vida sinó la del teu pare. Encara que tu el vegis perfecte va tenir una època d'allò ben nefasta. 

(Dirigint-se a en Jimmy, enfadat.) Així doncs digues, Jimmy, creus de debò que tu, que arrosegues totes aquestes desgràcies a l'esquena, has de dir al teu fill que anheli coses per quan sigui gran? Deixa gaudir el pobre nano del present! Ell és més espavilat que tu i guarda cada segon com un tresor! 

A en Jimmy se'l veu penedit d'haver incitat al seu fill a pensar en el futur quan tan sols és un marrec d'un pam i mitg d'alçada i també se sent dolgut al recordar de quina manera va malbaratar ell tants anys de la seva vida. L'Elisabeth corre al seu costat i el rodeja amb els braços per donar-li consol. Li diu que tot sortirà be i que entre els dos faràn que el seu fill sigui el nen més feliç de la terra. A en Jimmy sembla agradar-li la idea, se li il·lumina la cara i somriu. Comença a riure i, tot cridant "si! ja ho sé, ho farem!" marxa corrent a la seva habitació i torna amb una llibreta d'aspecte molt antic i la hi dóna a en Tyler. 

Jimmy: (Està agenollat a l'altura del seu fill i el mira fixament als ulls amb una brillantor molt especial) Fill meu, durant tots els anys que vaig estar sumit en la pena i la deseperació la meva única distacció va ésser escriure cada dia en una llibreta tots i cadascun dels meus pensaments i desitg. Vull que tu facis el mateix però en comtes d'imitar-me escriu cada dia totes les coses interessants que has fet, vist o pensat i totes aquelles que et facin feliçes. Les dolentes no les escriguis, vull que aquí només hi guardis bons records. Vull que, al igual que jo vaig tenir un diàri d'anhels i desitjos tu tinguis un diàri de moments feliços. T'estimo fill, no deixis que mai ningú faci que un dia no es pugui apuntar al diari em sents? N'estic molt orgullós de tu. 

 

Live your life step by step and enjoy every little and single moment, 

'cause time is most valuable than anything.

El amor es irracional

Estoy enamorada. 

Eso es lo máximo que se decir de mí ahora. Justo son las 3:00 de la madrugada y yo solo pienso en ti. Eres mi musa. Mi inspiración. Mi causa de risa y de llanto. Mi motivo para ser feliz. 

Me gustas. Me gustas toda tú. Con ese pelo lacio -de ese confuso color que queda entre el rubio oscuro y el castaño claro- que luces siempre sin recoger, que resiste a despeinarse con el viento y siempre se quedan perfecto.  Luego vienen esos ojazos marrones, tan expresivos, que siempre abres al verme y brillan cuando me susurras palabras de amor… Sigue tu naricita que me gusta tanto, para esos besos de esquimal tan dulces, tan graciosos, tan románticos, tan nuestros. Tu boca, que nunca de hablar de miles de cosas curiosas, interesantes o vánales pero que, al salir de ti, se vuelven maravillosas. Y esos labios…Tan carnosos y besables… Me acerco a ti y nos abrazamos. Me fundo en ellos. ¡Soy tan feliz!  

Nos separamos ligeramente, dejando nuestros rostros a una distancia prudencial  para poder evitar la tentación de rozarnos  los labios y así poder mirar a la otra atentamente, captando su esencia más pura.

“Me matas. Eres espectacular. Supongo que el nivel de felicidad  de mi cuerpo en estos momentos me ciega y no me deja ser objetiva. Me da igual. El amor es irracional. Aunque contigo todo parece tan sensato…Me siento bien a tu lado. Estoy segura. Sé lo que quiero y me atrevo a arriesgarme porque sé que si caigo tú me tenderás la mano para ayudarme a levantar. Que me curarás las heridas y que me ofrecerás tu hombro cuando sean tiempos de llorar. Y sé que sabes que yo te correspondo. Hoy y desde el primer día que te conocí supe que íbamos a ser diferentes. Que tú y yo encajábamos de una forma especial. Que tú eras mi diferencia.”

 Me he quedado alrededor de quince minutos mirándote fijamente, perdida en tu rostro, pensando eso. Y de repente te separas de mí y me tomas de la mano. Adelantas unos pasos y te sientas en un punto de la subida. Te tumbas y yo apoyo mi cabeza en tu vientre. Me acaricias el pelo, sin soltarme la mano y yo voy jugando con mis dedos enlazándolos con los tuyos.

Tienes unas manos de muñeca, suaves, blancas y perfectas pero te muerdes las uñas. Aun así me parecen preciosas. Lentamente nos relajamos y me dejo acoger por un sueño ligero, que me invita a cerrar los ojos y dejarme llevar, de tu mano, a un lugar maravilloso. Decido girarme y tomar la posición fetal a tu lado. Tú me imitas y me rodeas con los brazos por la espalda. Me siento protegida. Me siento enamorada. Me siento feliz. Te quiero.

Cierro los ojos y con mis manos busco las tuyas y aseguro tu abrazo para que no me sueltes y así, en esa misma posición, cierro los ojos y me pongo a soñar…

 Hold my hand

Un segon és una diferència

Et miro, em mires. Totes dues sostenim la mirada.

Sóm dues desconegudes al metro, entre un mar de gent has anat a trobar els meus ulls. Vesteixes texans i camisa i crec que unes bambes negres. 

Senzilla però preciosa. M'agrada l'estil que dus, és fresc. 

Les estacions van passant de llarg i jo em deixo seduïr pel teu cabell, es perfectament llis, sense cap ble ondulat i d'un ros enfosquit pel pas dels anys. Segueix sent maco. 

Em quedo embadalida pensant en un futur juntes que segurament mai passarà, ets un simple amor fugaç de metro. M'agrades i per això, malgrat ni tan sols conèixer-te, sospeso durant uns minuts si apropar-me  a parlar amb tu i així estar una mica més a prop de fer la meva fantasía realitat. Però el temps és or i aquest breu instant en què em paro a pensar resulta massa llarg, el metro s'atura i marxes. Ja està. T'he perdut.

Carpe diem. Tempus fugit.

Tocada per l'amor

La teva mirada m'encandila. 

Els tues llavis em tempten i el teu cos m'atrau a tu. 

Vull besar-te, acariciar cada racó del teu cos nu i fer-te meva. Et veig tan bella que a vegades dubto que vulguis quedar-te amb mi per sempre. Ambdues sabem que pots aspirar a algú molt millor que jo, però, per alguna raó que desconec m'has elegit a mi. Això crea en mi, en el meu interior, una guerra de sentiments que no et pots ni imaginar l'absurda que pot resultar de vegades. Sento una terrible felicitat quan estas junt a mi, però, quan marxes, m'envaeix el temor a perdre't.

Suposo que és una por pròpia sde la majoría dels enamorats.

Més que quedar-se sol és el temor a quedar-se buits, a perdre, sense possibilitat de retorn, a aquella persona la qual, amb una sola mirada és capaç d'omplir el nostre petit món intern de completa i absoluta felicitat. La que, en els pitjors dies, el seu sol pensament ens il·lumina el somriure. 

Jo, personalment, crec que quan s'ha trobat aquesta persona (se sap, t'ho diu el cor) no se la pot deixar escapar sota cap concepte.

CAP.

Temps entre petons

Reposo els meus llavis sobre els teus i aquesta vegada no em semblen aliens. 

Al contrari, em resulten coneguts, curiosament més dolços que el primer cop i els noto escalfats. 

És clar, tens febre. 

M'hauria d'abstindre a besar-te quan la grip ha envaït el teu cos, però resultes irresistible per mi cada cop que et miro. 

El teu sol pensament provoca en mi una sensació de felicitat i confort que poques vegades em permet reprimir un somriure obert, infatil i pur. 

   Estic feliç. 

Xoc frontal entre dos vehicles

Et lleves de bon matí per veure sortir el sol.

Els teus ulls, a la fosca, espurneigen vius.

Estàs atenta al perill que depara la nit però, com sempre, dibuixes el camí del sofà al llit sense cap sotrac.

Tot és calmòs de matinada, però a la par, banyat per les ombres de la nit, es torna tenebròs i tu, de sobte, te n'adones que busques la seva presència, al teu costat. Et transmetia aquella sensació de protecció i seguretat que va desaparèixer quan va marxar aquell dia, tan enfadat, donant un cop de porta, per no tornar mai més.

L'angoixa t'envaeix i les cames et fan figa i et deixes caure al terra suaument quan aquestes cedeixen sota el pes del teu cos. Clous els punys amb força i tractes de no plorar. Tot el teu cos es comença a convulssionar. Intentes mantenir-te de cuclilles i plores. I tornes a recordar la seva absència. Et sents impotent i t'ajeus lentament a terra, de cantó, i t'arrauleixes en posició fetal, t'abraçes els genolls mentre somiques i vas empassant les llàgrimes salades que vessen dels teus ulls tristos.

Mai tornarà. Ja no hi és. Només queda dins el teu cor, el dolor que et demostra que tot fóu real, l'estimaves. 

Cierra los ojos, y mírame

El sueño ha venido a acunarte y te has dejado seducir por su suave caricia.
Poco a poco va acariciando tu cara y hace que se te calme la respiración y se te cierren los ojos. 

Si intentas resistirte, te muestra imagenes dulces o felices, que te hacen relajar, sentir segura y sonreir. 

Y cuando sonries, todo tu cuerpo se relaja, y te das cuenta de que por mucho que estes enamorada y tu realidad sea tan maravillosa y espectacular que te quita el sueño, dormir no es tan malo. Tus sueños son tu dia a dia, tu realidad, y estan protagonizados por sonrisas, buenos momentos, grandes canciones, y gente maravillosa. Y de repente te das  cuenta de un pequeño detalle; hay alguien que esta en todos esos sueños.

Ella.
 

Ella esta ahí, en cada sueño, acompañandote, andando contigo, dandote la mano para ayudarte a andar segura y sujetarte si tropiezas, para evitar que te caigas o almenos suavizar la caida.  

Y es entonces cuando te das cuenta que no lo puedes esconder mas. Que debes admitirlo, es demasiado obvio. La quieres. Y quieres estar con ella. Pase lo que pase. Haga lo que haga. Digan lo que digan. Ella tiene la llave temporal de tu felicidad, y tu solo sabes que quieres que tenga la llave fija.
 

Te despiertas sudando, con el corazón acelerado y con una única idea en tu mente: Hacerselo saber.
 

Así que decidida, vas a su encuentro y una vez frente a ella, te arrodillas y la tomas suavemente de la mano. Empiezas a hablar pero te cortas en seco. De repente recuerdas que ella siempre se habia referido al matrimonio en tono de burla y tu, ahora, tienes un miedo terrible a que te rechaze. Coges aire y, tratando de tranquilizar tu pulso, pronuncias poco a poco esas palabras que ella siempre ha dicho que no iva a aceptar. La miras a los ojos y le pides matrimonio. Y ella, como tu presuponias, se asusta, y por un momento se queda callada, sin saber muy bien que hacer. Trata de hablar, parece que va a decir algo pero vuelve juntar los labios. Tu esperas, tratando de no perder la poca calma que se puede tener en un momento así. Empiezas a pensar que has cometido un terrible error. La miras a los ojos buscando un atisbo de algo, una pista que te indique si has echo bien o mal. Pero ella sigue igual, inmóbil. Parece de piedra.
 

Finalmente, cuando tu te das por vencida y asumes que ha sido un error, que has metido la pata y que lo has estropeado todo, ella consigue hablar. Te dice con voz suave y casi inaudible: “Te quiero”. Levantas la cabeza y la miras con ojos llorosos. Tu rostro se calma y empiezas a dibujar una sonrisa en el. Ella te aguanta la mirada y te repite, esta vez con una voz mas audible "Te quiero" y tu le preguntas histerica, sin aguantar mas la incertidumbre "Si o no?" Y ella como respuesta repite "Te quiero, para el resto de mi vida".

Requiescat In Pace

Sé que és egoista però no vull que marxis.  

No estic preparada. 

No estem preparats per deixar-te marxar. 

És cert que portem mesos prenent conciència de que aviat marxaràs, uns més que altres però tot i així, se que en el fons i en els nostres rostres es marca l'evidència de la tristor. 

Tots sabem que es el millor per tu aquesta partida.

 S'acaba el dolor i el patiment, 

però deixes un record amarg als nostres cors que els primers mesos ens doldrà, però que espero que, amb el temps, es torni dolç i que, fins i tot, de vegades, al pensar en tu ens arranquis un petit somriure i ens permetis recordar la felicitat que, de petits fins ara, vam viure al teu costat.

 

T'estimo.

Mort

I és aleshores quan te n'adones que no hi pots fer res. 
Que tan hi fa quants mesos enrere portaves tractant d'assimilar l'inevitable. 
Que quan passa passa i punt. 
Pot ser que t'encaris amb ella centenars de vegades duent a terme accions temeràries,
potser ha estat al teu voltant tota la vida, 
potser la tems,
potser tens idees racionals de com serà el vostre encontre, 
potser et sona llunyà,
potser et sona proper. 
El fet és que hi és. 
A tothora, a tot arreu.
Sense pietat ni perdó.
S'endu. 
S'endu i mai torna. 
 

Tan sols ens permet guardar-nos algun record dins el cor,

 d'aquell qui fou i ja no en queda rés més que cendres o una mortalla d'ossos i pell.

Paraules aliènes, sentiments de veritat

No s'ha de comparar les persones,perquè cada persona es diferent, l'important és trobar la diferencia que més t'agradi. Ella és la teva diferencia.

La vida pot bascular a una velocitat increïble. Tot va malament i de sobte un esdeveniment imprevist canvia el curs de les coses. Tu desijtaves un altre vida, pensaves en el teu futur. Però fa unes setmanes la teva vida va fer un tomb. Així que la vas conèixer ,vas saber que res no seria com abans.

 Amb ella quan us beseu segur que escoltes bategar el teu cor dins del teu pit i penses que potser et pots morir d'un petó. Tot i això, tens ganes de tornar-la a besar. Vet aquí com la vida pot capgirar-se totalment un mes de maig. N'hi ha prou amb conèixer una noia com ella perquè cap matí sigui igual, perquè res no sigui com abans,perquè la solitud desaparegui.

El dia del vostre primer petó,vas tenir ganes d'escriure'm a mi per explicar-me el que havia passat. Pot ser per prolongar aquell instant. Parlar d'ella és tenir-la una mica amb tu. Per això és molt perillós afeccionar-se a algú. És increïble el mal que pot fer. Només la por de perdre l'altra persona ja és dolorosa. Mai t'ho hauries imaginat. Però ella és diferent,amb ella tot és diferent.

L'endemà vas passar un dia dolent desitjant veure-la sense comprendre perquè et senties tant deprimida. Estar-te tota sola et causava una tristesa. Uns dies abans no la neccesitives, la teva vida era el que era però almenys s'aguantava dreta. Ara, sense notícies de la seves, tot s'ensorrava al teu voltant. No té gràcia haver d'esperar un senyal d'algú per sentir-te feliç. Però al cap de poc vas tornar a quedar amb ella i el seu somriure és irresistible per tu. I et va dir que t'havia trobat a faltar i una noia que et diu això no l'oblides fàcilment. Per tu ella és la noia més maca del món, la noia que amb el seu somriure esborra els cels grisos, la que té una veu preciosa...

Són paraules alienes, que descriuen els meus sentiments. Res del que hi ha escrit és mentida. Quan escolto el seu nom se m'escapa un somriure estúpid que no puc controlar. Només saber que m'apropo a ella el cor se m'accelera i m'envaeixen els nervis per tot el cos i no puc parar de somriure. Em mossego el llavi quan, per les nits, desitjo tenir-la al meu costat abraçant-me i recordo que és lluny de mi. Se'm trenca la veu cada cop que em diu t'estimo i espera una resposta i quan ens besem a vegades se m'oblida tot lo dolent i només puc veure els seus ulls mirant-me o els seus llavis dibuixant un somriure entre petons...No hi ha persona més meravellosa en aquest món en aquests instants per mi, ningú altre amb qui desitji passar les 24 h del dia i se que, tot i així, necessitaria més temps al seu costat per apaivagar les ganes que tinc d'estimar-la.

Per Sant Jordi, tu i jo

Per Sant Jordi tu i jo l'any passat creuàvem mirades. Ens pensavem dia i nit però mai gosavem parlar-nos. És extrany, quan ens veig ara, a tu i a mi, aqui, agafades de les mans, besant-nos i dient-nos paraules d'amor, quan avans em semblaves tant lluny...

Encara recordo com et vas anar apropant a mi, vaig intentar captar la teva atenció de mil maneres. Vaig fingir ser de mil colors, però no va ser fins que em vaig atrevir a agafar un llibre i ser jo mateixa que no et vaig encuriosir. Em vas preguntar perquè estava tant absorta en un llibre, que per quin motiu no preferia la vida real, et vaig respondre que la vida real no m'interessava, que la meva vida personal em semblava massa monòtona i que per això perferia submergir-me en vides alienes que em conduïen a móns completament nous, desconeguts i plens d'aventures. I ara en canvi, pensar en els móns irreals dels llibres no em produeix la mateixa sensació, aquell buit ple de monotonia que hi havia a la meva vida el vas anar omplint tu poc a poc, amb cada gest, amb cada paraula que clavaves suaument en el meu cor perquè hi quedès allí guardada per sempre...Ara quasi tot en la meva vida té alguna influència teva, des dels més petits gestos fins a la manera de vestir. De vegades, inconscientment imito la teva veu quan fingeixes ser una nena petita i la gent em mira amb extranyesa, però jo només sé somriure i pensar en tu, pensar en que mai em cansaré de veure't ni de veure el teu somriure o contemplar com enrogeixes. Contemplar la teva mirada perduda quan no saps què respondre'm o quan abaixes el cap per penediment... Escrutar cada gest que fas quan ets al meu costat és el meu passatemps preferit. Tu acostumes a dir-me que quan estem juntes no fem massa cosa però t'equivoques, jo em fixo en tot el que tu fas i gaudeixo de la teva companyia com un infant amb un carmel.

I si, és clar que en sóc conscient dels teus defectes però m'agrades tant que no hi puc fer res. Ets perfecte tal i com ets. Ets perfectament imperfecte per mi.

No canviis mai, t'estimo tal com ets.

Niña de ojos tristes

Dime pequeña, donde quedo tu felicidad?

 En que recondido lugar de tu corazón se esconden esos  dias,

en los que llenabas la casa con el melodioso sonido de tus inocentes risas?

 Hace ya años que te dejas arrastrar por el corriente de la vida,

parece que flotes sobre un colchon creado de dolor y que tu viajes sobre el,

ajena a todo tu alrededor. 

 Ahora, cuando te miro, ya no veo esos ojos chispeantes y llenos de vida,

tan solo puedo ver unas tristes pupilas vacias de sentimiento  y emoción,

que miran sin ver.

En tus ojos se ha creado un vacio que parece no terminar nunca.

Vuelve, niña de ojso tristes.

Ningú com tu

Recordes que jo una vegada et vaig dir que mai et mentiria i que si tenia una noticia dolenta per tu te la diria amb suavitat? Doncs això mateix esperava de tu. I creu-me, d'algú altre em podria esperar això, però de tu no. De tu mai m'hauria esperat rebre una punyalada com aquesta i més quan, com tu dius, érem tan bones amigues. Mai t'he jutjat i no penso fer-ho mai. Perquè una vegada vaig llegir "nunca des esplicaciones a nadie, porque los que te quieren no las necesitan, y los que las necesitan no las van a creer" i et diré encara una altre cosa, no sé si era mutu aquest sentiment, però creia que erem molt bones amigues i confidents, creia que algun dia arribaria a ser per tu algu especial. Per això mai t'he amagat res t'he esplicat més coses de les que sap ningú, saps secrets meus tan inmorals... que pensava que mai arribaria a trovar a ningú a qui contar-los.
 I m'ho pagues així...
Però avui, al veure que et podria perdre, he pensat que no puc deixar que una cosa així ocorri, perquè amb tu vaig vislumbrar la llum enmig d'un mar d'ombres. Tu vas impedir que m'ofegués en les meves pròpies llàgrimes agafant-me de la mà en els meus pitjors moments. Vas fer-me veure que un somriure és un regal preciós que pot alegrar el dia a molta gent i el teu propi. M'has ensenyat coses que jo pensava que sabia a i sobre les quals anava molt errada. M'has donat confiança en mi mateixa i has fet que cregui que la vida mai és tan horrible com la veiem, que sempre hi ha algú que ha superat coses pitjors... i sobretot que sempre hi ha algú disposat a ajudar-te. Només has de buscar la seva mà i segurament trobaràs ajuda o, com a mínim, recolzament. Tu has fet per mi això i més. Has estat en mi, durant tots aquests mesos, una part inoblidable. Una gran mestre i una amiga inigualable. Per això no podem deixar escapar la nostre amistad. Jo crec que durarem molt juntes si confiem l'una en l'altre de veritat i presento molts grans moments al teu costat. T'estimo. I no et vull perdre sota cap concepte.

Saps que m'estimes,
xoxo

P.

   

Te quiero a mi lado...Siempre

Te digo que duele, porque duele.

Y te decia que era feliz, porque vivia en una mentira.

Una mentira que tu permitiste.Que tu alimentaste.

Detrás de esa mentira habia una verdad, que yo no supe ver (solian decirme que el amor ciega) y que tu no me contaste... Duele.

Duele mucho, pero y que? Se ve que lo has hecho por amor... Amor por mi.

Me has expuesto tus razones y sentimientos, y puesto que los mios ya los sabes... solo me queda hacer una cosa.

Gracias.

Gracias por protegerme de esa cruda realidad, gracias por protegerla a ella cuando sabes que es lo mas importante de mi vida, gracias por dejarme en esa sensacion de infinita felicidad un tiempo mas antes de estallarme... pero eso no es lo que realmente quiero decirte.

Lo que yo siento, es algo curioso.... A pesar de haberme hecho daño, he seguido pensando que pasara lo que pasara podria seguir pensando en ti. Y eso me ha hecho reflexionar. No puedes haver sido tan mala conmigo si despues de el dolor siento que te quiero, y que eres una miga exepciona que aguantas mis locuras, mis cambios de humor, mis sentimientos extremos, confusos, contradictorios... Se que estas palabras no van a arreglar el mal que te he hecho en el pasado... pero espero que te hagan pensar de cara al futuro.

Te quiero y no quiero que cambies ni que te vayas nunca de mi lado.

Porque tu me has enseñado a ser mejor persona.

Y te necesito a mi lado para ser feliz.

Vigília de Reis

M'agradaria ser Rei Mag
Per escolar-me a les cases
Acompanyat dels meus patges
I veure un nen encandilat
Que dorm en el seu llitet
Esperant veure el regal
Que el Rei Mag li haurà portat.

Digue'm tu, nena petita
Si hi ha il.lusió més gran
I nervi més inquiet
Que els que sents avans de reis.

Encerten els teus desitgs.
Desde els més obvis als més ocults.
Sorprenen des de fa segles
Dels més petits als més adults