"I ella beu"

I què passa quan només sentir el seu nom se't neguen els ulls de llàgrimes. I què passa quan cada cop que escoltes aquella cançó et retorces de dolor? Et puny el cor, el pit s'estreta i t'ofegues a poc a poc i de mentre, a la panxa, se't fa un nus infernal a l'estomac.
Què has de fer quan reflexiones sobre l'amor de forma racional i trobes mil i una solucions a la teva situació però, sense saber ben bé perquè, cada cop que intentes aplicarte la teva pròpia lògica acabes pensant el mateix: 

"Ella ho es tot per mi. Res m'importa. Tot m'és igual. L'esperaré. Tornarà." 

Penses, tot i que una veu dins teu et digui molt fluixet "ja va tornar, i la vas fer fora" i recordes la seva frase "El tren se ha ido". Es va cansar d'esperar. Es va cansar de patir. I no perquè el seu amor no fos pur. Tot al contrari. Era tant pur que ella hagués esperat tota una vida, però tenia 17 anys i havia de tirar endavant. No podia estancar-se i deixar que juguessin amb ella,pretenent sempre com a vàlida l'excusa que l'amor fa patir. Tot i que és ben cert això, al final el patiment fa que l'amor es ressenteixi i es perdi.  El tot es converteix en no res. L'amant, amiga i confident es converteix en desconeguda. La quotidianitat i el dia a dia es tornen records amarats de dolor. I cada vegada les imatges es tornen mes tènues i irreconeixibles. El dolor passa a ser tristor, els records passen a ser anècdotes de les que t'en rius vilment en alguna situació inadequada per tal d'anar treient tot el dolor que duen amb ells aquests records. I finalment amb els mesos te n'adones que poc a poc allò que solies anomenar present s'ha convertit en passat. I que les teves vivències diàries no són més que un record entelat per les llàgrimes. Que les coses que solies anhelar et sonen tan llunyanes ... ella ha marxat i tot ha cambiat. En definitiva, l'amor ha caigut en l'oblit.  

Però de sobte recordes la seva pell i la teva ment comença a fer brollar tot de records frenèticament. I et veus enterrada sota un munt d'aquells petits detalls que no vas creure perillosos i no vas tractar mai d'oblidar... i ara, com a petites gotes de verí penetren al teu cos tota mena de records; imatges, olors, gustos, carícies,  gestos, frases... i a poc a poc s'escolen per dins teu i s'obren camí fins al teu cor i el punxen. També t'obstrueixen la gargamella i et vas quedant sense aire i finalment et cremen dins l'estomac. 

I aixi es com la noia mor. 

Emmetzinada pels seus records.