Per Sant Jordi tu i jo l'any passat creuàvem mirades. Ens pensavem dia i nit però mai gosavem parlar-nos. És extrany, quan ens veig ara, a tu i a mi, aqui, agafades de les mans, besant-nos i dient-nos paraules d'amor, quan avans em semblaves tant lluny...
Encara recordo com et vas anar apropant a mi, vaig intentar captar la teva atenció de mil maneres. Vaig fingir ser de mil colors, però no va ser fins que em vaig atrevir a agafar un llibre i ser jo mateixa que no et vaig encuriosir. Em vas preguntar perquè estava tant absorta en un llibre, que per quin motiu no preferia la vida real, et vaig respondre que la vida real no m'interessava, que la meva vida personal em semblava massa monòtona i que per això perferia submergir-me en vides alienes que em conduïen a móns completament nous, desconeguts i plens d'aventures. I ara en canvi, pensar en els móns irreals dels llibres no em produeix la mateixa sensació, aquell buit ple de monotonia que hi havia a la meva vida el vas anar omplint tu poc a poc, amb cada gest, amb cada paraula que clavaves suaument en el meu cor perquè hi quedès allí guardada per sempre...Ara quasi tot en la meva vida té alguna influència teva, des dels més petits gestos fins a la manera de vestir. De vegades, inconscientment imito la teva veu quan fingeixes ser una nena petita i la gent em mira amb extranyesa, però jo només sé somriure i pensar en tu, pensar en que mai em cansaré de veure't ni de veure el teu somriure o contemplar com enrogeixes. Contemplar la teva mirada perduda quan no saps què respondre'm o quan abaixes el cap per penediment... Escrutar cada gest que fas quan ets al meu costat és el meu passatemps preferit. Tu acostumes a dir-me que quan estem juntes no fem massa cosa però t'equivoques, jo em fixo en tot el que tu fas i gaudeixo de la teva companyia com un infant amb un carmel.
I si, és clar que en sóc conscient dels teus defectes però m'agrades tant que no hi puc fer res. Ets perfecte tal i com ets. Ets perfectament imperfecte per mi.
No canviis mai, t'estimo tal com ets.
