Vistas de página en total

viernes, 29 de enero de 2016

Como las otras...

Quería ser como las otras, quería sentirme como ellas. Creía que se sentirían diosas por tener a 20 hombres con los que acostarse, de los que elegían a cinco, rechazaban a tres después de un polvo y con los otros dos jugaban al tonteo unos meses. Creía que ellas los rechazaban porque eran diosas del sexo y ellos no debían estar a la altura. Y esos dos restantes creía que desaparecían cuando ellas se cansaban de ellos; pero nunca me planteé que de los 20 sólo cinco eran los que entraban en el parámetro de tío normal: ni muy viejo ni muy imberbe, ni muy alto ni un tapón, ni pedante ni ignorante, ni fofi-sano ni adicto al deporte...Y pensándolo bien con tanto parámetro cinco ya son muchos! Tampoco pensé que esos tres que se esfumaban después del polvo quizás lo hacían queriendo. Porque tú no querías nada y ellos si, porque ellos no querían nada y tu si, porque él solo folla una vez y punto. Pero nunca, jamás de los jamases, me planteé que los dos chicos del tonteo se iban porque se cansaban...de que eres fuésemos detrás.

Así que cariño ríete. Ríete de mí, de mi estupidez y del maldito momento en que rompí nuestro lazo para " descubrir nuevos horizontes " . 
Tan sólo descubrí que puedo llegar a ser muy puta, que puedo ser tan mala como bueno fui contigo y que de nada sirve ahora mi colección de mujeres, cuyo nombre figura en una lista que debería titular "cosas de mí que me dan asco ".
Ahora tan sólo soy un año más vieja, con muchas derrotas a mi espalda y una cruz que lleva tu nombre.

Desearía que llegases de la nada, como solías hacer antes para así romperme de un abrazo todas las tristezas. Secarme las lágrimas, darme un beso y susurrarme " todo está bien pequeña, tan sólo fue una pesadilla ". Que me cojas de la mano y me lleves contigo al fin del mundo.

Con siete meses de retraso y una vida de arrepentimiento....
"Yo sólo quería ser como las otras".



domingo, 6 de julio de 2014

Something called love...

Sabes eso que llaman amor? 

Es un sentimiento que nadie sabe esplicar. Y que a  la vez todo el mundo te cuenta de forma distinta. Para unos es algo que se sabe cuando se siente pero que es imposible de contar con palabras, para otros es... obsesión, dependencia hacia una persona que te demuestra su afecto o que crees que necesitas. Yo soy muy joven, tan solo tengo 17 años y hasta hace relativamente poco no supe qué es el amor propiamente dicho. Es decir, habia oido hablar de él y habia leido un monton de historias y de definiciones completamente distintas sobre ese sentimiento. Pero hasta que no te conocí no pude experimentar ese sentimento explosionando dentro de mi. Causandome una mezcla de sensaciones y sentimientos tan extraña y a la vez tan coherentes por separado...  Recuerdo que la primera vez sentí rubor, miedo, tristeza y felicidad y por supuesto, nervios. Y hoy, más de un año después, me encuentro bajo el mismo cumulo de sensaciones. Por ti. Porque he recordado qué es el amor.

Hace tiempo alguien que se encuentra muy presente en mi corazón me dijo que amor es compartir. Pero no compartir sólo la parte material, una casa, o incluso el dinero; amar es el afán de compartirse uno mismo con otra persona. Es el deseo de querer que conozca nuestros miedos y nuestras verdades, nuestros puntos fuertes y nuestros puntos débiles, nuestros secretos y nuestros planes de futuro, nuestros sueños y nuestros fracasos... todo lo que constituye nuestro ser. Eso es el amor, el deseo de compartir nuestra esencia mas profunda con otra persona. Amar... es pensar en el futuro y ver un camino posible con alguien de la mano. A la derecha con tus cosas, y a la izquierda están las suyas, y mediante el enlace de vuestras manos demostraís que a pesar de ser dos individuos con sueños, metas y personalidades distintas, deseais compartir el impredecible camino de la vida.

Otra persona muy querida, me contó que el amor es aquello que, de alguna manera, aunque sabes que está ahí y sabes que es amor, no eres capaz de definirlo. Es simplemente... porque si, es así y no puedes remediarlo, es... algo extraño que, sino motivo aparente nos alegra y nos devuelve la esperanza. Nos hace sonreir y nos acelera el corazón.

Como canta Bruce Springsteen... tu sonrisa trae la luz de la mañana a mis ojos. Eso es el amor. Algo curioso, contradictorio, indescriptible pero a la vez totalmente comprensible por aquel que lo ha experimentado alguna vez.  Porque solo aquel que haya sentido amor entenderá una mirada iluminada, una sonrisa timida y un... "me siento extraña". 

Porque el amor, por mucho que lo intentemos, es y siempre será total y completamente indescriptible con palabras.

Pero de algun modo, intento decirte que te quiero, huggybear.


miércoles, 7 de mayo de 2014

Antaisin tuhat kertaa hopeinen sydän

Podré besar a otras mujeres, incluso me podré acostar con otras tantas, quizás hasta empiece una relación y tal vez se convierta en algo estable. Sabré amar, sabré querer y comprender, sabré dar la mano y dar consuelo. Sabré hacerla reir y secarle las lágrimas. Aprenderé a ver cuando está mal y cuando oculta algo. Aprenderé... puedo aprender muchas cosas. Pero hay algo que ya es mío, que ya sé. No habrá otra como tu. Quizas la que venga te dé mil vueltas, quizás se lo diga el primer dia que la conozca. Quizás... quizas no sea como tu. 


"Un reloj suizo"

Como tal encajábamos tu y yo, pero a base de golpes todo se rompe, hasta el mejor reloj. Yo dí muchos golpes y ahora no encajan bien ni las agujas que marcaban la hora en el reloj.
Eramos felices, eramos perfectas para la otra, nos llenabamos, nos comprendiamos, nos apoyabamos, nos haciamos reir, nos secabamos las lágrimas, nos llenábamos, nos gustabamos, nos enamorabamos... habia una chispa. 

Me gusta hablar en pasado. Me hace recordar que todo son simples recuerdos, no de ayer, sinó del pasado. Me ayuda a comprender que fuimos, y ya no seremos, o almenos no somos más.  Me relaja creer que controlo la situación.


Y ya no sé qué más decir... se me olvidó cómo amar... 





domingo, 4 de mayo de 2014

Hola! :)

Hm... quin nom més estrany que té aquest usuari... m'agrada.
Acte seguit em vaig posar a curiosejar el teu perfil. No hi vaig trobar quasi res, no hi tenies cap foto. Normal, és internet. I així, amb aquest simple gest, vaig anar a dormir, i l'endemà al col·legi. Tot normal, tot igual. Res en la meva rutina havia canviat. Res? Això ja no és tant cert. M'havia passat el dia pensant en el teu nom d'usuari que, no sé ben bé perquè, m'havia deixat molt torbada. Així doncs, em vaig passar el dia sospesant si era o no bona idea d'enviar-te un missatge. I si no respon? I si és una mala persona? I si li explico alguna cosa i resulta que ja ens coneixem? Qui podria ser? El meu cap no parava de donar voltes. Aquella tarda, al arribar a casa, com de costum vaig berenar i em vaig posar a estudiar. Però estava molt neguitosa, no em concentrava bé, i en sabia el motiu. Per la nit, ja al llit, no vaig aguantar més i en un impuls vaig agafar l'ordinador i et vaig enviar un missatge. Era ben senzill. Tan sols et demanava consell partint de la informació que em donava la teva publicació.
I no vas respondre. I l'endemà, al tornar d'escola i entrar a la pàgina, seguia sense saber res de tu. Així vaig seguir fins que, al cap de quatre dies, vaig rebre un mail que m'informava de que m'havies respost. Que bé! Quins nervis. No podia aguantar a arribar a casa per la tarda per obrir l'ordinador. I no vaig poder. Al migdia vaig anar a dinar a casa i la temptació em va fer mirar el missatge d'immeditat. Era curt i senzill, però bufó. Em va donar bona sensació. Bé, la primera impressió de la noia és bona. Espera! És una noia? Un noi? I si m'estàn enganyant... a internet, tot és més fàcil... Bé, és igual, tampoc t'estàs casant. De fet, tot és tant senzill a internet que deixar de parlar amb aquesta persona no té cap truc. Bé, el cas és que poc a poc vàrem anar desarrollant més i més la conversa fins al punt que sabia la teva edat, aficions, gustos i fins i tot m'havies parlat de la persona que t'agradava i jo t'havia aconsellat. Tu també sabies força de mi i m'havies ajudat en molts aspectes. Però malgrat tot, tant anar parlant ens havíem oblidat completament de saber el nom de l'altre. Jo portava dies pensant en com podies dir-te i com series, a vegades m'entrava el dubte de si éres alguna coneguda, però per tot el que m'havies explicat, no era possible. Tenint en compte, clar, que fóssis real i no m'estiguessis mentint. I per fi, un dia després de parlar seguidament -suposo que les dos estàvem conectades i pendents aquella tarda- em vas demanar amablement el facebook. No vaig poder dubtar perquè m'havies donat el teu per tal que et pogués buscar. I realment al principi no m'atrevia a teclejar el teu nom, no perquè fós complicat, sinó perquè em temia quina mena de persona podria haver darrera aquell nom tant especial... I per fi, quan no vaig aguantar més, vaig entrar el teu nom  i et vaig afegir a les meves amistads. Vas acceptar de seguida i jo, el primer que vaig fer va ser mirar les teves fotografies. Encara ho recordo com si fós ahir. Eres preciosa. Em vas agradar molt físicament. I la teva personalitat feia un temps que m'atreia bastant. Però jo estava mig compromesa amb una altre persona que no estava al cas de res de tu. No és que amagués res, és que simplement no m'havia semblat important explicar-li res de tu i jo. 
Aleshores vam començar a xatejar molt per facebook i em vas començar a cridar l'atenció perillosament. Però jo seguia volent ignorar qualsevol cosa que em pogués posar en un compromís amb tu. Em queies bé, érem amigues, i jo volia la teva amistat. Però poc a poc em vaig anar adonant que sentia un odi irrefrenable i sense cap mena de base cap a la noia que t'agradava. Perquè? Jo que sé! Perquè tenia por que jugués amb tu i et fes mal, perquè no m'agradava per tu, no ho sé... El cas es que ella, no em feia cap mena de gràcia. Un dia, a l'escola, pensant en tu - si, em passava les hores pensant en tu i em semblava el més normal del món- vaig creure començar a entendre perquè em molestava tant el fet de que t'agradés una noia. Volia agradar-te jo. I volia agradar-te molt, moltíssim.  Però no tenia ni la més remota idea de què o com fer. Mai havia conquistat a ningú, i tampoc s'havia fixat massa gent en mi, per tant, estava molt perduda en el tema del flirteig. I un bon dia, mentre tu m'explicaves com havies provocat la situació per besar a aquella noia que tant t'agradava et vaig ben tranquil·lament que començava a odiar ajudar-te amb el teu flirteig. Tu, de primeres no em vas fer gaire cas però de seguida em vas preguntar a que es devia aquest odi. Jo, tranquil·lament et vaig anar explicant que no m'agradava perquè li tenia enveja. I de sobte, no sé ben bé com, al cap d'unes setmanes escasses, estava flirtejant amb tu. Totalment incrèdula. Em costava molt assimilar que jo, a tu, pogués interessar-te en algun sentit. Però així semblava ser i jo no pensava frenar tot allò que estava començant a encendre's entre nosaltres. I tant era així que un dia vem dir de conèixe'ns. Recordo perfectament la data, 19 de maig. I recordo a la perfecció el que va passar aquell dia. 
Plovia, i jo era a casa el meu avi dinant amb els cosins. Li vaig confessar a la meva cosina els plans que tenia aquella tarda. Em va dir que anés amb compte i que ja li explicaria com havia anat tot. Havíem quedat a les 17 a la sortida dels ferrocarrils de Plaça Catalunya ja que tu no eres de Barcelona i no coneixies massa la ciutat. Jo, a les 16'30 estava sota la pluja, corrent amb la meva cosina per agafar un autobús i no arribar massa tard a trobar-te. I a les 16'45 em dirigia a casa a buscar un paraigües, la pluja havia amainat, però jo creia que tornaria a ploure. Tu, que ja estaves esperant al carrer,sola, arrassarada de la pluja, em vas assegurar que no plouria més i que, en lloc d'anar a casa em dirigís ràpidament a buscar-te. I així ho vaig fer. De camí a tu, va tornar la tempesta. Vaig quedar completament xopa. Els meus cabells, la roba, tot passat per aigua. El meu aspecte era horrorós. Però no hi havia temps per perdre així que mig corrent vaig dirigir-me cap a on éres tu i et vaig buscar amb la mirada. Fàcil, la noia més maca que hi havia al carrer en aquell dia grisós. Duies una camisa de quadres rosa que feia poc havies comprat i et quedava molt bé. Tenies un aspecte dolç i innocent. Em vas agradar. I jo, déu meu, tota xopa, quina fila devia fer! Bé, realment m'era igual, estava molt nerviosa, eres molt guapa i vaig pensar que a partir d'aquí s'acabaria el nostre flirteig. De ben segur que t'havies decepcionat tan bon punt m'havies vist. Em vaig afligir una mica, no m'agradava la idea d'acabar amb aquell flirteig però, ben mirat que podia fer jo? 
Plovia massa com per anar a prendre res en lloc i amb els nervis no podia pensar gaire clar així que, tant bon punt ens vem saludar vaig donar mitja volta i vaig dirigir-me com una bala cap a casa. Em vas seguir, bona senyal. Vam anar tot el camí sense mirar-nos (em feia massa vergonya, eres molt guapa i jo somreia sense voler, tot era massa obvi). Finalment vam arribar a casa i un cop a dins em vaig poder canviar de roba. Quina comoditat! I tu, anaves mirant el teu mòbil i explicant-me centenar de coses sobre la teva vida i les teves amigues. Jo t'anava escoltant atentament sense saber ben bé qui era qui. Però em resultava divertit veure com els teus nervis no et deixaven callar. Aleshores jo, no recordo ben bé perquè vaig acabar sobre la taula i tu em vas oferir la mà per ajudar-me a baixar. Aleshores estàvem l'una davant de l'altre però jo, nerviosa, no parava de moure'm, i en qüestió de segons vaig estar ben lluny de tu. I no ens tocàvem ni ens miràvem. Jo no parava quieta i tu no callaves. Fins que de sobte, tu, que estaves quieta en mig de l'habitació, em vas agafar per la cintura i jo em vaig quedar glaçada. Tu vas callar i ens vem mirar. "Ai! Que guapa, quina vergonya..." vaig pensar. I acte seguit em vaig apartar de tu i ens vam asseure al meu llit. Em vas ensenyar fotos de moltíssima gent diferent. I en un moment vas deixar el mòbil a un costat i em te'm vas apropar, per donar-me un petó a la galta. Jo, que em moria de ganes de besar-te des que t'havia vist, vaig ser molt ràpida i vaig girar la cara a l'instant. I a partir d'aquí tot va passar molt ràpid. Ens vem besar sense deixar-nos quasi aire per respirar. Jo em notava desesperada, però no per falta de carinyo ni res d'això. Sinó desesperada per poder aprofitar cada petó que em donaves com si fós l'últim, - ja que, de fet, no tenia ni idea de si et tornaria a veure més-. Passada una estona em vas dir que se't feia tard i que havies de marxar i jo, amb picardia et vaig mirar i et vaig dir "i si no et deixo marxar?". En aquell instant et vas posar seriosa, realment en el cas que fos veritat tindries un problema, doncs no sabies tornar sola. Però jo no pretenia retenir-te, tan sols volia més petons. I que em prometessis que tornaries. 
Finalment, quan érem de camí a l'estació, em vaig posar a fumar i tu, tota seriosa em vas demanar que davant teu no fumés. Després d'aquell dia no vaig tornar a fumar durant sis mesos.El temps més feliç de la meva vida. 
Després d'aquell diumenge tant extrany i màgic ens vam anar veient amb molta freqüència la setmana seguent. I tot augmentava a un ritme frenètic. M'espantava però a la vegada m'excitava. Tot estava encaixant tant i tant bé entre nosaltres... Que cada vegada semblabem més fortes i difícils de trencar. 


Però el 26, quan es parteix, es torna 13... 

Amores dormidos

"Amores, amores"

Amores que matan,

amores que pasan,

amores que vinen y que van,


Y... amores que quedan?


Entonces la abuela miró a la muchacha y le dijo con una dulce sonrisa: "todos terminan por irse, pero yo te querré incondicionalmente". Y la muchacha, aunque joven, astuta, se dió cuenta de que su abuela nunca se equivoca. A sus ochenta años, viuda del amor de su vida. Claro, al final, de algun modo u otro, se van... 

Sí. Daefinitivamente todos los amores, del tipo que sean, tarde o temprano, se van. En mi caso ese amor fue echado. A los seis meses. Soy estupida. 

Y ahora me encuentro aquí, sola, cantando Uptown Girl junto a mi madre, pues es de su época.  Llorando a lágrima viva, tratando de sacar todo el dolor que llevo dentro. Ese que nunca pensé sentir contigo y que, por ironias de la vida, siento cuando tu te has ido.
Van pasando las horas, se pone el sol y el cielo se ha teñido de color anaranjado con destellos rositas. Es precioso y tarde tras tarde me quedo mirandolo, hipnotizada por la belleza del crepúsculo de la tarde. Y hoy, por primera vez en mucho tiempo, me apetece dibujar. Así pues, me levanto del sofá y me dirigo a la habiación, levanto la cama y saco de su escondite mi cuaderno de dibujo junto a todo mi arsenal de lápices. Me voy otra vez a la terraza, pero justo al llegar y dejarlo todo encima de la mesa me pica algo. Un escalofrio recorre todo mi cuerpo y inconcientemente cuando vuelvo a darme cuenta de todo me encuentro en la cocina, llenando de agua mi taza de libélulas. Luego me giro y la meto cuidadosamente en el microondas y espero, pacientemente, a que se caliente. De repente algo en mi mente hace clic y todo encaja. Las ganas de llorar repentinas, el echo de escuchar Uptown Girl cómo una poseida y de sentir cómo el corazón me da un vuelco cada vez en la misma frase... y el echo de que ahora esté preparandome una infusión en el microondas... 
Me dirijo a toda prisa al ordenador con la bolsita de infusión en la mano y miro la fecha de hoy. Bingo! Lo que yo pensaba, hoy es 26. 26 de mayo, hace un año, el principio de mi fin. Y ahora estoy en la terraza, contemplando el ocaso, tratando de plasmarlo lo mejor que se con mis acuarelas, fumando y bebiendo cortos sorbos de mi poleo-menta. La bebida que más me unió a ti. La bebida que no pude volver a tomar, la bebida que me hizo recobrar la memoria y todas quellas buenas sensaciones de cuando estabamos juntas...

Hoy, sentada en la terraza, veo morir el dia. El mundo se tiñe de azul y la oscuridad, impasible, hace suyo cada rincon hasta donde mi vista puede alcanzar. Y yo, cierro los ojos y me pongo a recordar, tiro atrás en el tiempo, justo un año y una semana. Y veo lo que dejé escapar. Se podria decir "el amor de mi vida" aunque nunca más vivamos una historia de ningún tipo juntas... Recuerdo mi deseseperación al buscar tus besos, y tu picardia al apartarte suavemente para que no alcanzara tus labios, recuerdo que cuando estaba mal escondia mi rostro entre tu pelo y me quedaba allí, quieta, quizás pensativa, y absorbia todo tu olor - me maravillava- y cómo tu me rodeabas con tus brazos y mantenias ese abrazo, tan cálido y acogedor... ojalá no se terminase nunca...

De repente se me pasa por la mente una frase: "Quiero un beso, pero no tuyo, nuestro" y recuerdo perfectamente cuándo te dije eso. Y recuerdo que hace poco volvía a desear tus besos cómo si no hubiese mañana. Traté de recordar tu mano sobre mi piel pero me era imposible. Demasaido dolor me veina al pecho tan solo al recordar tu rostro sonriendome, con esos ojos delatores que brillaban hasta en la oscuridad...


Para mi, la combinación perfecta; el sabor de la menta presente en una infusión muy relajante, servida en una taza decorada con libélulas... Qué más podría yo querer? 

 ....



"Comparte este poleo conmigo..."

sábado, 3 de mayo de 2014

Still have all my heart

Fa estona que miro fotos nostres, semblen antigues però de fet no fa ni un any que les vam fer... En moltes sortim besant-nos i vet-ho aquí, ja no recordo com eren els teus petons! Els puc descriure: dolços, suaus, carinyosos, carregats d'amor... però tot i així, quan tanco els ulls i provo d'imaginar els teus llavis sobre els meus no em ve cap sensació. Res. No recordo absolutament res. Només puc veure que, a través de les fotos se'ns veia molt bé. Això sí que ho recordo, estàvem molt compenetrades, feiem molt bona parella i ens enteniem a les mil meravelles. Però ara... ara tot això queda tant lluny, tan oblidat. Jo he cantant en altres tons i tu també. Jo m'he entregat a una cantautora estadounidense i tu a Joan Dausàs. Però encara que haguem trencat la nostre melodia les dues la hem mantingut viva en la nostra ment. I això no pot ser. No pots estar recordant dia a dia una cançó per si de cas algun dia en el futur l'has de cantar. Has de deixar pas a noves melodies. Qui sap, potser no són tan fantàsticas. - costa estar al nivell de Billy Joel- però poden resultar melodies encantadores i, si estan ben entonades et poden arribar a captivar. La música, com l'amor, és ben curiosa. Quan poses una cançó per primera vegada mai saps quina melodia t'espera darrere el títol, però el factor sorpresa em sembla emocionant. Molt. Pot descobrir-te nous sons que mai havies imaginat que podies sentir. Jo una vegada vaig decidir donar play a una cançó la qual el títol en si ja m'atreia molt, i no m'ha decepcionat mai. Ha fet tantes coses per mi aquesta cançó... M'ha animat en moments indescriptibles, m'ha ajudat a plorar i m'ha obligat a riure quan ja havia vessat prou llàgrimes.
Però d'alguna manera, inconscientment aquests últims dies, la melodia a la que tant m'he aferrat s'ha anat esborrant de la meva ment. Ara tan sols recordo algunes notes que m'agradaven especialment però no se on anaven, i algunes ni tan sols sé si són certes o les he posades jo... Aquella melodia tant perfecte... ha perdut la seva màgia i jo, aquí sentada, tanco la boca i deixo de cantar. Per sempre. 


jueves, 1 de mayo de 2014

"Olvidame"

Una vez amé, una vez amabas
una vez te herí y un mar tu llorabas
Abrí una herida en tu corazón 
y aún sangra en el mio

Mi rostro de dolor no hace mueca
Rompe mi voz con un amargo canto
Dejas de ser mi muñeca 
Mientras tu rostro se llena de llanto

Y llega el olvido...