Something called love...

Sabes eso que llaman amor? 

Es un sentimiento que nadie sabe esplicar. Y que a  la vez todo el mundo te cuenta de forma distinta. Para unos es algo que se sabe cuando se siente pero que es imposible de contar con palabras, para otros es... obsesión, dependencia hacia una persona que te demuestra su afecto o que crees que necesitas. Yo soy muy joven, tan solo tengo 17 años y hasta hace relativamente poco no supe qué es el amor propiamente dicho. Es decir, habia oido hablar de él y habia leido un monton de historias y de definiciones completamente distintas sobre ese sentimiento. Pero hasta que no te conocí no pude experimentar ese sentimento explosionando dentro de mi. Causandome una mezcla de sensaciones y sentimientos tan extraña y a la vez tan coherentes por separado...  Recuerdo que la primera vez sentí rubor, miedo, tristeza y felicidad y por supuesto, nervios. Y hoy, más de un año después, me encuentro bajo el mismo cumulo de sensaciones. Por ti. Porque he recordado qué es el amor.

Hace tiempo alguien que se encuentra muy presente en mi corazón me dijo que amor es compartir. Pero no compartir sólo la parte material, una casa, o incluso el dinero; amar es el afán de compartirse uno mismo con otra persona. Es el deseo de querer que conozca nuestros miedos y nuestras verdades, nuestros puntos fuertes y nuestros puntos débiles, nuestros secretos y nuestros planes de futuro, nuestros sueños y nuestros fracasos... todo lo que constituye nuestro ser. Eso es el amor, el deseo de compartir nuestra esencia mas profunda con otra persona. Amar... es pensar en el futuro y ver un camino posible con alguien de la mano. A la derecha con tus cosas, y a la izquierda están las suyas, y mediante el enlace de vuestras manos demostraís que a pesar de ser dos individuos con sueños, metas y personalidades distintas, deseais compartir el impredecible camino de la vida.

Otra persona muy querida, me contó que el amor es aquello que, de alguna manera, aunque sabes que está ahí y sabes que es amor, no eres capaz de definirlo. Es simplemente... porque si, es así y no puedes remediarlo, es... algo extraño que, sino motivo aparente nos alegra y nos devuelve la esperanza. Nos hace sonreir y nos acelera el corazón.

Como canta Bruce Springsteen... tu sonrisa trae la luz de la mañana a mis ojos. Eso es el amor. Algo curioso, contradictorio, indescriptible pero a la vez totalmente comprensible por aquel que lo ha experimentado alguna vez.  Porque solo aquel que haya sentido amor entenderá una mirada iluminada, una sonrisa timida y un... "me siento extraña". 

Porque el amor, por mucho que lo intentemos, es y siempre será total y completamente indescriptible con palabras.

Pero de algun modo, intento decirte que te quiero, huggybear.

Antaisin tuhat kertaa hopeinen sydän

Podré besar a otras mujeres, incluso me podré acostar con otras tantas, quizás hasta empiece una relación y tal vez se convierta en algo estable. Sabré amar, sabré querer y comprender, sabré dar la mano y dar consuelo. Sabré hacerla reir y secarle las lágrimas. Aprenderé a ver cuando está mal y cuando oculta algo. Aprenderé... puedo aprender muchas cosas. Pero hay algo que ya es mío, que ya sé. No habrá otra como tu. Quizas la que venga te dé mil vueltas, quizás se lo diga el primer dia que la conozca. Quizás... quizas no sea como tu. 


"Un reloj suizo"

Como tal encajábamos tu y yo, pero a base de golpes todo se rompe, hasta el mejor reloj. Yo dí muchos golpes y ahora no encajan bien ni las agujas que marcaban la hora en el reloj.
Eramos felices, eramos perfectas para la otra, nos llenabamos, nos comprendiamos, nos apoyabamos, nos haciamos reir, nos secabamos las lágrimas, nos llenábamos, nos gustabamos, nos enamorabamos... habia una chispa. 

Me gusta hablar en pasado. Me hace recordar que todo son simples recuerdos, no de ayer, sinó del pasado. Me ayuda a comprender que fuimos, y ya no seremos, o almenos no somos más.  Me relaja creer que controlo la situación.


Y ya no sé qué más decir... se me olvidó cómo amar... 

Hola! :)

Hm... quin nom més estrany que té aquest usuari... m'agrada.

Acte seguit em vaig posar a curiosejar el teu perfil. No hi vaig trobar quasi res, no hi tenies cap foto. Normal, és internet. I així, amb aquest simple gest, vaig anar a dormir, i l'endemà al col·legi. Tot normal, tot igual. Res en la meva rutina havia canviat. Res? Això ja no és tant cert. M'havia passat el dia pensant en el teu nom d'usuari que, no sé ben bé perquè, m'havia deixat molt torbada. Així doncs, em vaig passar el dia sospesant si era o no bona idea d'enviar-te un missatge. I si no respon? I si és una mala persona? I si li explico alguna cosa i resulta que ja ens coneixem? Qui podria ser? El meu cap no parava de donar voltes. Aquella tarda, al arribar a casa, com de costum vaig berenar i em vaig posar a estudiar. Però estava molt neguitosa, no em concentrava bé, i en sabia el motiu. Per la nit, ja al llit, no vaig aguantar més i en un impuls vaig agafar l'ordinador i et vaig enviar un missatge. Era ben senzill. Tan sols et demanava consell partint de la informació que em donava la teva publicació.

I no vas respondre. I l'endemà, al tornar d'escola i entrar a la pàgina, seguia sense saber res de tu. Així vaig seguir fins que, al cap de quatre dies, vaig rebre un mail que m'informava de que m'havies respost. Que bé! Quins nervis. No podia aguantar a arribar a casa per la tarda per obrir l'ordinador. I no vaig poder. Al migdia vaig anar a dinar a casa i la temptació em va fer mirar el missatge d'immeditat. Era curt i senzill, però bufó. Em va donar bona sensació. Bé, la primera impressió de la noia és bona. Espera! És una noia? Un noi? I si m'estàn enganyant... a internet, tot és més fàcil... Bé, és igual, tampoc t'estàs casant. De fet, tot és tant senzill a internet que deixar de parlar amb aquesta persona no té cap truc. Bé, el cas és que poc a poc vàrem anar desarrollant més i més la conversa fins al punt que sabia la teva edat, aficions, gustos i fins i tot m'havies parlat de la persona que t'agradava i jo t'havia aconsellat. Tu també sabies força de mi i m'havies ajudat en molts aspectes. Però malgrat tot, tant anar parlant ens havíem oblidat completament de saber el nom de l'altre. Jo portava dies pensant en com podies dir-te i com series, a vegades m'entrava el dubte de si éres alguna coneguda, però per tot el que m'havies explicat, no era possible. Tenint en compte, clar, que fóssis real i no m'estiguessis mentint. I per fi, un dia després de parlar seguidament -suposo que les dos estàvem conectades i pendents aquella tarda- em vas demanar amablement el facebook. No vaig poder dubtar perquè m'havies donat el teu per tal que et pogués buscar. I realment al principi no m'atrevia a teclejar el teu nom, no perquè fós complicat, sinó perquè em temia quina mena de persona podria haver darrera aquell nom tant especial... I per fi, quan no vaig aguantar més, vaig entrar el teu nom  i et vaig afegir a les meves amistads. Vas acceptar de seguida i jo, el primer que vaig fer va ser mirar les teves fotografies. Encara ho recordo com si fós ahir. Eres preciosa. Em vas agradar molt físicament. I la teva personalitat feia un temps que m'atreia bastant. Però jo estava mig compromesa amb una altre persona que no estava al cas de res de tu. No és que amagués res, és que simplement no m'havia semblat important explicar-li res de tu i jo. 

Aleshores vam començar a xatejar molt per facebook i em vas començar a cridar l'atenció perillosament. Però jo seguia volent ignorar qualsevol cosa que em pogués posar en un compromís amb tu. Em queies bé, érem amigues, i jo volia la teva amistat. Però poc a poc em vaig anar adonant que sentia un odi irrefrenable i sense cap mena de base cap a la noia que t'agradava. Perquè? Jo que sé! Perquè tenia por que jugués amb tu i et fes mal, perquè no m'agradava per tu, no ho sé... El cas es que ella, no em feia cap mena de gràcia. Un dia, a l'escola, pensant en tu - si, em passava les hores pensant en tu i em semblava el més normal del món- vaig creure començar a entendre perquè em molestava tant el fet de que t'agradés una noia. Volia agradar-te jo. I volia agradar-te molt, moltíssim.  Però no tenia ni la més remota idea de què o com fer. Mai havia conquistat a ningú, i tampoc s'havia fixat massa gent en mi, per tant, estava molt perduda en el tema del flirteig. I un bon dia, mentre tu m'explicaves com havies provocat la situació per besar a aquella noia que tant t'agradava et vaig ben tranquil·lament que començava a odiar ajudar-te amb el teu flirteig. Tu, de primeres no em vas fer gaire cas però de seguida em vas preguntar a que es devia aquest odi. Jo, tranquil·lament et vaig anar explicant que no m'agradava perquè li tenia enveja. I de sobte, no sé ben bé com, al cap d'unes setmanes escasses, estava flirtejant amb tu. Totalment incrèdula. Em costava molt assimilar que jo, a tu, pogués interessar-te en algun sentit. Però així semblava ser i jo no pensava frenar tot allò que estava començant a encendre's entre nosaltres. I tant era així que un dia vem dir de conèixe'ns. Recordo perfectament la data, 19 de maig. I recordo a la perfecció el que va passar aquell dia. 

Plovia, i jo era a casa el meu avi dinant amb els cosins. Li vaig confessar a la meva cosina els plans que tenia aquella tarda. Em va dir que anés amb compte i que ja li explicaria com havia anat tot. Havíem quedat a les 17 a la sortida dels ferrocarrils de Plaça Catalunya ja que tu no eres de Barcelona i no coneixies massa la ciutat. Jo, a les 16'30 estava sota la pluja, corrent amb la meva cosina per agafar un autobús i no arribar massa tard a trobar-te. I a les 16'45 em dirigia a casa a buscar un paraigües, la pluja havia amainat, però jo creia que tornaria a ploure. Tu, que ja estaves esperant al carrer,sola, arrassarada de la pluja, em vas assegurar que no plouria més i que, en lloc d'anar a casa em dirigís ràpidament a buscar-te. I així ho vaig fer. De camí a tu, va tornar la tempesta. Vaig quedar completament xopa. Els meus cabells, la roba, tot passat per aigua. El meu aspecte era horrorós. Però no hi havia temps per perdre així que mig corrent vaig dirigir-me cap a on éres tu i et vaig buscar amb la mirada. Fàcil, la noia més maca que hi havia al carrer en aquell dia grisós. Duies una camisa de quadres rosa que feia poc havies comprat i et quedava molt bé. Tenies un aspecte dolç i innocent. Em vas agradar. I jo, déu meu, tota xopa, quina fila devia fer! Bé, realment m'era igual, estava molt nerviosa, eres molt guapa i vaig pensar que a partir d'aquí s'acabaria el nostre flirteig. De ben segur que t'havies decepcionat tan bon punt m'havies vist. Em vaig afligir una mica, no m'agradava la idea d'acabar amb aquell flirteig però, ben mirat que podia fer jo? 

Plovia massa com per anar a prendre res en lloc i amb els nervis no podia pensar gaire clar així que, tant bon punt ens vem saludar vaig donar mitja volta i vaig dirigir-me com una bala cap a casa. Em vas seguir, bona senyal. Vam anar tot el camí sense mirar-nos (em feia massa vergonya, eres molt guapa i jo somreia sense voler, tot era massa obvi). Finalment vam arribar a casa i un cop a dins em vaig poder canviar de roba. Quina comoditat! I tu, anaves mirant el teu mòbil i explicant-me centenar de coses sobre la teva vida i les teves amigues. Jo t'anava escoltant atentament sense saber ben bé qui era qui. Però em resultava divertit veure com els teus nervis no et deixaven callar. Aleshores jo, no recordo ben bé perquè vaig acabar sobre la taula i tu em vas oferir la mà per ajudar-me a baixar. Aleshores estàvem l'una davant de l'altre però jo, nerviosa, no parava de moure'm, i en qüestió de segons vaig estar ben lluny de tu. I no ens tocàvem ni ens miràvem. Jo no parava quieta i tu no callaves. Fins que de sobte, tu, que estaves quieta en mig de l'habitació, em vas agafar per la cintura i jo em vaig quedar glaçada. Tu vas callar i ens vem mirar. "Ai! Que guapa, quina vergonya..." vaig pensar. I acte seguit em vaig apartar de tu i ens vam asseure al meu llit. Em vas ensenyar fotos de moltíssima gent diferent. I en un moment vas deixar el mòbil a un costat i em te'm vas apropar, per donar-me un petó a la galta. Jo, que em moria de ganes de besar-te des que t'havia vist, vaig ser molt ràpida i vaig girar la cara a l'instant. I a partir d'aquí tot va passar molt ràpid. Ens vem besar sense deixar-nos quasi aire per respirar. Jo em notava desesperada, però no per falta de carinyo ni res d'això. Sinó desesperada per poder aprofitar cada petó que em donaves com si fós l'últim, - ja que, de fet, no tenia ni idea de si et tornaria a veure més-. Passada una estona em vas dir que se't feia tard i que havies de marxar i jo, amb picardia et vaig mirar i et vaig dir "i si no et deixo marxar?". En aquell instant et vas posar seriosa, realment en el cas que fos veritat tindries un problema, doncs no sabies tornar sola. Però jo no pretenia retenir-te, tan sols volia més petons. I que em prometessis que tornaries. 

Finalment, quan érem de camí a l'estació, em vaig posar a fumar i tu, tota seriosa em vas demanar que davant teu no fumés. Després d'aquell dia no vaig tornar a fumar durant sis mesos.El temps més feliç de la meva vida. 

Després d'aquell diumenge tant extrany i màgic ens vam anar veient amb molta freqüència la setmana seguent. I tot augmentava a un ritme frenètic. M'espantava però a la vegada m'excitava. Tot estava encaixant tant i tant bé entre nosaltres... Que cada vegada semblabem més fortes i difícils de trencar. 

Però el 26, quan es parteix, es torna 13... 

Amores dormidos

"Amores, amores"

Amores que matan,

amores que pasan,

amores que vinen y que van,

Y... amores que quedan?

Entonces la abuela miró a la muchacha y le dijo con una dulce sonrisa: "todos terminan por irse, pero yo te querré incondicionalmente". Y la muchacha, aunque joven, astuta, se dió cuenta de que su abuela nunca se equivoca. A sus ochenta años, viuda del amor de su vida. Claro, al final, de algun modo u otro, se van... 

Sí. Daefinitivamente todos los amores, del tipo que sean, tarde o temprano, se van. En mi caso ese amor fue echado. A los seis meses. Soy estupida. 

Y ahora me encuentro aquí, sola, cantando Uptown Girl junto a mi madre, pues es de su época.  Llorando a lágrima viva, tratando de sacar todo el dolor que llevo dentro. Ese que nunca pensé sentir contigo y que, por ironias de la vida, siento cuando tu te has ido.

Van pasando las horas, se pone el sol y el cielo se ha teñido de color anaranjado con destellos rositas. Es precioso y tarde tras tarde me quedo mirandolo, hipnotizada por la belleza del crepúsculo de la tarde. Y hoy, por primera vez en mucho tiempo, me apetece dibujar. Así pues, me levanto del sofá y me dirigo a la habiación, levanto la cama y saco de su escondite mi cuaderno de dibujo junto a todo mi arsenal de lápices. Me voy otra vez a la terraza, pero justo al llegar y dejarlo todo encima de la mesa me pica algo. Un escalofrio recorre todo mi cuerpo y inconcientemente cuando vuelvo a darme cuenta de todo me encuentro en la cocina, llenando de agua mi taza de libélulas. Luego me giro y la meto cuidadosamente en el microondas y espero, pacientemente, a que se caliente. De repente algo en mi mente hace clic y todo encaja. Las ganas de llorar repentinas, el echo de escuchar Uptown Girl cómo una poseida y de sentir cómo el corazón me da un vuelco cada vez en la misma frase... y el echo de que ahora esté preparandome una infusión en el microondas... 

Me dirijo a toda prisa al ordenador con la bolsita de infusión en la mano y miro la fecha de hoy. Bingo! Lo que yo pensaba, hoy es 26. 26 de mayo, hace un año, el principio de mi fin. Y ahora estoy en la terraza, contemplando el ocaso, tratando de plasmarlo lo mejor que se con mis acuarelas, fumando y bebiendo cortos sorbos de mi poleo-menta. La bebida que más me unió a ti. La bebida que no pude volver a tomar, la bebida que me hizo recobrar la memoria y todas quellas buenas sensaciones de cuando estabamos juntas...

Hoy, sentada en la terraza, veo morir el dia. El mundo se tiñe de azul y la oscuridad, impasible, hace suyo cada rincon hasta donde mi vista puede alcanzar. Y yo, cierro los ojos y me pongo a recordar, tiro atrás en el tiempo, justo un año y una semana. Y veo lo que dejé escapar. Se podria decir "el amor de mi vida" aunque nunca más vivamos una historia de ningún tipo juntas... Recuerdo mi deseseperación al buscar tus besos, y tu picardia al apartarte suavemente para que no alcanzara tus labios, recuerdo que cuando estaba mal escondia mi rostro entre tu pelo y me quedaba allí, quieta, quizás pensativa, y absorbia todo tu olor - me maravillava- y cómo tu me rodeabas con tus brazos y mantenias ese abrazo, tan cálido y acogedor... ojalá no se terminase nunca...

De repente se me pasa por la mente una frase: "Quiero un beso, pero no tuyo, nuestro" y recuerdo perfectamente cuándo te dije eso. Y recuerdo que hace poco volvía a desear tus besos cómo si no hubiese mañana. Traté de recordar tu mano sobre mi piel pero me era imposible. Demasaido dolor me veina al pecho tan solo al recordar tu rostro sonriendome, con esos ojos delatores que brillaban hasta en la oscuridad...

Para mi, la combinación perfecta; el sabor de la menta presente en una infusión muy relajante, servida en una taza decorada con libélulas... Qué más podría yo querer? 

 ....

"Comparte este poleo conmigo..."

Still have all my heart

Fa estona que miro fotos nostres, semblen antigues però de fet no fa ni un any que les vam fer... En moltes sortim besant-nos i vet-ho aquí, ja no recordo com eren els teus petons! Els puc descriure: dolços, suaus, carinyosos, carregats d'amor... però tot i així, quan tanco els ulls i provo d'imaginar els teus llavis sobre els meus no em ve cap sensació. Res. No recordo absolutament res. Només puc veure que, a través de les fotos se'ns veia molt bé. Això sí que ho recordo, estàvem molt compenetrades, feiem molt bona parella i ens enteniem a les mil meravelles. Però ara... ara tot això queda tant lluny, tan oblidat. Jo he cantant en altres tons i tu també. Jo m'he entregat a una cantautora estadounidense i tu a Joan Dausàs. Però encara que haguem trencat la nostre melodia les dues la hem mantingut viva en la nostra ment. I això no pot ser. No pots estar recordant dia a dia una cançó per si de cas algun dia en el futur l'has de cantar. Has de deixar pas a noves melodies. Qui sap, potser no són tan fantàsticas. - costa estar al nivell de Billy Joel- però poden resultar melodies encantadores i, si estan ben entonades et poden arribar a captivar. La música, com l'amor, és ben curiosa. Quan poses una cançó per primera vegada mai saps quina melodia t'espera darrere el títol, però el factor sorpresa em sembla emocionant. Molt. Pot descobrir-te nous sons que mai havies imaginat que podies sentir. Jo una vegada vaig decidir donar play a una cançó la qual el títol en si ja m'atreia molt, i no m'ha decepcionat mai. Ha fet tantes coses per mi aquesta cançó... M'ha animat en moments indescriptibles, m'ha ajudat a plorar i m'ha obligat a riure quan ja havia vessat prou llàgrimes.

Però d'alguna manera, inconscientment aquests últims dies, la melodia a la que tant m'he aferrat s'ha anat esborrant de la meva ment. Ara tan sols recordo algunes notes que m'agradaven especialment però no se on anaven, i algunes ni tan sols sé si són certes o les he posades jo... Aquella melodia tant perfecte... ha perdut la seva màgia i jo, aquí sentada, tanco la boca i deixo de cantar. Per sempre. 

"Olvidame"

Una vez amé, una vez amabas

una vez te herí y un mar tu llorabas

Abrí una herida en tu corazón 

y aún sangra en el mio

Mi rostro de dolor no hace mueca

Rompe mi voz con un amargo canto

Dejas de ser mi muñeca 

Mientras tu rostro se llena de llanto

Y llega el olvido...

Unbroken heart

Mi corazón gime, roto

desesperado por tu ausencia

busca consuelo, busca calor

pero solo encuentra tu esencia

grabada en mi corazón. 

Mi corazón gime más no puede llorar

pues tiene una venda que le oprime 

y no cesará de sangrar.

"I ella beu"

I què passa quan només sentir el seu nom se't neguen els ulls de llàgrimes. I què passa quan cada cop que escoltes aquella cançó et retorces de dolor? Et puny el cor, el pit s'estreta i t'ofegues a poc a poc i de mentre, a la panxa, se't fa un nus infernal a l'estomac.
Què has de fer quan reflexiones sobre l'amor de forma racional i trobes mil i una solucions a la teva situació però, sense saber ben bé perquè, cada cop que intentes aplicarte la teva pròpia lògica acabes pensant el mateix: 

"Ella ho es tot per mi. Res m'importa. Tot m'és igual. L'esperaré. Tornarà." 

Penses, tot i que una veu dins teu et digui molt fluixet "ja va tornar, i la vas fer fora" i recordes la seva frase "El tren se ha ido". Es va cansar d'esperar. Es va cansar de patir. I no perquè el seu amor no fos pur. Tot al contrari. Era tant pur que ella hagués esperat tota una vida, però tenia 17 anys i havia de tirar endavant. No podia estancar-se i deixar que juguessin amb ella,pretenent sempre com a vàlida l'excusa que l'amor fa patir. Tot i que és ben cert això, al final el patiment fa que l'amor es ressenteixi i es perdi.  El tot es converteix en no res. L'amant, amiga i confident es converteix en desconeguda. La quotidianitat i el dia a dia es tornen records amarats de dolor. I cada vegada les imatges es tornen mes tènues i irreconeixibles. El dolor passa a ser tristor, els records passen a ser anècdotes de les que t'en rius vilment en alguna situació inadequada per tal d'anar treient tot el dolor que duen amb ells aquests records. I finalment amb els mesos te n'adones que poc a poc allò que solies anomenar present s'ha convertit en passat. I que les teves vivències diàries no són més que un record entelat per les llàgrimes. Que les coses que solies anhelar et sonen tan llunyanes ... ella ha marxat i tot ha cambiat. En definitiva, l'amor ha caigut en l'oblit.  

Però de sobte recordes la seva pell i la teva ment comença a fer brollar tot de records frenèticament. I et veus enterrada sota un munt d'aquells petits detalls que no vas creure perillosos i no vas tractar mai d'oblidar... i ara, com a petites gotes de verí penetren al teu cos tota mena de records; imatges, olors, gustos, carícies,  gestos, frases... i a poc a poc s'escolen per dins teu i s'obren camí fins al teu cor i el punxen. També t'obstrueixen la gargamella i et vas quedant sense aire i finalment et cremen dins l'estomac. 

I aixi es com la noia mor. 

Emmetzinada pels seus records.

Despedida?

No paro de plorar des que et vaig perdre. L'angoixa dins el meu pit creix i es fa, dia a dia, més inmensa. T'enyoro i cada dia que passa el meu plany es torna més amarg. Vestir de dol per la teva pèrdua és massa8 dolor per mi. Intento tenyir la meva vida de colors per tal d'oblidar-te i distreure'm però sempre que veig el blau penso en tu. El teu color, el color del mar i del cel. El mar aquell dia de maig en que vem començar a emprendre juntes el vol, el cel clar de les tardes que jèiem a la gespa, abraçant-nos i mirant els núvols tot imaginant les formes que prenien...
Ets la meva primera vegada. La primera felicitat amorosa completa que he sentit va ser al teu costat. I em puny pensar que sempre serà inesborrable el teu record dins la meva ment i dins el meu cor. Tant a nivell de records com de sentiments em vas donar tantes noves experiències que sempre que les revisqui pensaré en tu. En tu i jo i com n'erem de feliçes. En tu i jo pel que no som i varem ser. En tu i jo perquè quan una anava l'altre ja venia; va ser l'única cosa que ens va fer enfonsar-nos. La nostra descoordinació al dançar. Perquè quan va avabar aquell vals lent i perfecte i vem deixar-nos anar de les mans, mai més vem coincidir en la pista de ball tot i no aconseguir sortir-ne d'ella.

Last memories of my siren...

Y una vez mas, duele. Duele tu recuerdo y duele tu nombre. Pero hoy ya no dolerá mas. Hoy voy a cerrar la puerta y voy a echar la llave al mar. Dejaré que mis dudas y mi dolor se ahoguen entre el gran azul y que la fuerza de las olas me arrastre y haga fisico mi dolor. Voy a dejarme golpear mil veces contra las rocas manteniendome a flote para no morir pero dejando mi cuerpo totalmente inerte... pero al golpe que haga mil y uno me levantaré, nadaré hasta la orilla y esperaré hasta que brille el sol para secame el cuerpo magullado. 

Voy a usar ese dolor para hacerme más fuerte y esa experiencia no será mas que una lección y un recuerdo del pasado, a veces bueno y a veces malo. Ya no será mas dolor, tan solo eso; 

un recuerdo.  

 

You and I

... Y prometo no hacerte daño más que con un adiós que siempre temeremos, pues es impredecible e inevitable en la mayoria de las veces.

Te daré cariño y respeto, seré quien esté siempre ahí para cuando necesites una mano con la que caminar segura, seré la que te escucha, te comprende y te apoya en todo momento y bajo cualquier tipo de situación.Voy a darlo todo para tratar de encajar mejor que un reloj suizo. Voy a darte espacio o proximimidad según necesites, nunca voy a alejarte de tus amigos ni a pretender que los dejes de lado por mí. Sólo pretendo que me dejes ser un poco tuya y que tu quieras ser un poco mía... 

Intentaré hacerte perder en temores y hacerte ganar en confianza, intentaré mostrarte toda la belleza que tiene este mundo y que tu ni siquiera imaginas, pues no conoces los lugares en los que yo la hallo. Intentaré que seamos felices sin depender de la otra en exceso. Quiero que seas tú, y quiero ser yo, sin embargo también quiero que seamos nosotras.

...te atreves a intentarlo?

She used to be my best friend

She used to be my best friend...

I'm not trying to say that I miss her and I wanna go back in time, I'm only trying to say that I'm feeling blue everytime I realise what kind of person I've lost...and because of love. 

Fins fa relativament poc temps no he deixat brollar els meus sentiments per tu. Bé, aquells que vaig començar a experimentar des que jo vaig deixar la magnífica relació que teníem. Hi havia alguna cosa però que a mi no em feia el pes. Exactament una no n'era, n'eren moltes que juntes, em donaven maldecaps. No em sento massa trista pel fet d'haver acabat la relació però sí que em dol que aquest fet hagi comportat la teva pèrdua dins el que és "la meva vida". Ets molt important per mi i, tot i que ja no siguis al meu costat recordar-te encara em fa feliç. No sé pas què deuràs saber de la meva vida, pot ser fins i tot ja ni preguntes per mi perquè sé que et puny i t'entristeix. Jo, en canvi, malgrat el dolor que pugui sentir al recordar estic pendent de qualsevol novetat a l'espera de que qualsevol petit símbol m'indiqui que tornes a somriure com jo t'he vist fer. No pretenc tornar a la teva vida ni ara, ni mai, si així és la teva voluntat. Però tot i que com a parella hagi fracassat mai deixaré de lamentar l'amiga i confident que vaig perdre, inconscientment, el día que em vaig separar de tu. He comprès el teu dolor cada vegada que em recordes, però em dol que diguis que vols fer com si jo no existís, com si res no hagués sigut real perquè així et farà més mal. És egoista, i és dur per mi sentir-te dir això. Jo, que en cap moment he dessitjat oblidar-te, ni oblidar tots els bons i feliços moments que vem crear ni les paraules que ens vem regalar en aquells temps passats... No, de cap de les maneres oblidaré la nostra història. Perquè curiosament, no en sé pas el motiu però, cada vegada que recordo sense dolor m'envaeix una onada de felicitat agredolça i acabo sobre el llit sentint-me com dalt d'un núvol; veient la realitat des d'un altre punt de vista, però no per això més infeliç. Al contrari, poder recordar-te sense patir per mi és quelcom meravellós i no deixaré de somriure pel teu record. Perquè, encara que et sembli mentida, t'estimo i t'estimaré sempre d'una manera molt especial. 

She used to be my "downtown boy" ...

https://www.youtube.com/watch?v=nEIcTstEmnQ

Aviso

Si estás leyendo esto, el aviso va dirigido a ti. Cada palabra que leas de esta letra pequeña inútil, es un segundo menos de vida para ti. ¿No tienes otras cosas que hacer? ¿Tu vida esta tan vacía que no se te ocurre otra forma de pasar estos momentos? ¿O te impresiona tanto la autoridad que concedes crédito y respeto a todos los que dicen ostentarla? ¿Lees todo lo que te dicen que leas? ¿Piensas todo lo que te dicen que pienses? ¿Compras todo lo que te dicen que necesitas? Sal de tu casa, busca a alguien del sexo opuesto o de tu mismo sexo. Basta ya de tantas compras y masturbaciones. Deja tu trabajo. Empieza a luchar. Demuestra que estas vivo. Si no reivindicas tu humanidad te convertirás en una estadística. Estas avisado...

Al vuitè dia van morir...

Tot começa amb un joc de mans aparentment innocent. M'escrutes de dalt a baix i jo, per instint, separo la meva mà de la teva. Tu la segueixes. Pujo la mà i la segueixes, la baixo i em tornes a buscar. Així ens estem una bona estona. Começo a estar nerviosa. No m'agrada aquest joc. Vull que t'estiguis quiet. Finalment em decideixo a deixar anar la barra del metro i deixo la mà reposant sobre el maluc, tot tractant de mantenir l'equilibri. I tu, amb tota seguretat, passats uns segons, imites la meva acció però en lloc de reposar la mà sobre el teu maluc, tal i com jo he fet, enllaçes els nostres dits forçosament. Jo no vull, i et deixo anar la mà tant aviat com aconsegueixo vèncer la teva força.  Aleshores tu t'apropes a mi i et quedes ben enganxat al meu cos. Tota la nostre roba es roça. De sobte noto com un calfred em recorre l'espinada i tenso el coll tot dessitjant que no te n'hagis adonat de la meva real feblesa. Sé que si te n'adones, en menys d'un minut em pots fer teva, i no vull. Aquesta idea em fa venir mal de cap, i de sobte sento com la febre m'envaeix. El meu cos està ardent, la temperatura m'ha pujat en qüestió de mil·lèssimes de segon. Em sento dèbil i cansada, i tu, contràriament al que jo dessitjava, te n'has adonat. Em prens de la mà i marrossegues cap a fora del metro. Jo estic espantada, desconcertada i resto immòbil, deixant la meva mà dins la teva que la rodeja i l'apreta amb força, sense cap mena d'afecte. M'empenys i jo, mig enssopegant, aconsegueixo sortejar la gent que se'm possa al davant i sortim al carrer. No em deixes anar ni un segon i em començes a fer molt de mal. Estic molt feble i no goso queixar-me. Temo que el sol fet de pronunciar una frase em tregui totes les energies que em queden. Començo a caminar molt a poc a poc i tu no deixes d'estirar-me cada cop amb més brusquetat per tal que avançem a un ritme aparentment normal. Jo tracto de seguir el ritme que em marques i, no sé ben bé perquè però en ningún moment tracto de fugir. La febre no para de pujar-me i els ulls em cremen. Cada alè que suspiro és com una flama llepant el meu coll. Dessitjo innocentment que on em duguis hi hagi algú que es curi de la meva febre, però alguna cosa dins el meu cap em diu que ben poc et preocupa la meva salut...

Finalment, desprès de superar un laberint de carrerons estrets i amb un aspecte horrible t'atures davant una porta de ferro antiga. Palpes amb la mà la teva butxaca i en treus un joc de claus. Estàs a punt de deixar anar la meva mà adolorida però per algun motiu que desconec, decideixes deixar altre cop la clau a la butxaca i m'empenys cap a la porta fins que quedo d'esquenes a aquesta. De sobte me n'adono de perquè has deixat la clau altre volta a la butxaca. Portes massa temps esperant-me. Estic atrapada entre la porta i el teu cos. Indefensa. M'escrutes tota de dalt a baix i, inconcientment et remulles els llavis. Vici. Deixo anar un sospir exagerat i la calor d'aquest et colpeja a la cara. Saps que no estic bé, però en comptes de donar-me cap mena d'ajuda et limites a dir "Ara si que t'hauràs de preocupar del que et faré pujar la temperatura..." i somrius sorollosament d'una manera que em resulta molt desagradable. Intento apartar-me de tu però amb una de les teves mans m'agafes la cintura i amb l'altre, comences a acariciar el contorn del meu cos. No puc evitar tancar els ulls. No és pas plaer, és fàstig. Intento evadir-me de la realitat però, per alguna raó que desconec el meu cos, al aclucar els ulls,  intensifica totes les sensacions que em provoques. És horrible. Decideixo intentar resistir-me però resulta - com ja suposava- en và. Sembla ser que et resulta graciós el meu fallit intent d'autoprotecció i decideixes donar-me un respir. Tornes a agafar la clau i aquesta vegada sí que obres la porta. Em condueixes a l'ascensor tot agafant-me per les caderes i de sobte ja som davant una porta del sisè pis. Perfecte, a dalt de tot, sense veïns, perquè ningú ens pugui sentir. M'envaeix una sensació d'odi cap a tu, estic tenint molt mala sort respecte al que fa que algú se n'adoni del que està passant realment entre nosaltres. No ets el meu pare ni el meu amant... ets un abusador de merda. 

Entrem a casa teva i un cop tanques la porta i deixes les claus al seu lloc el primer que fas és empènyer-me cap a la porta. Torno a trobar-me en la mateixa situació que en el portal però aquest cop ja no intento desfer-me de tu. Estic molt dèbil i no tinc forces per res. Em limito a relaxar el meu cos i deixar caure les llàgrimes galtes avall. Tu ignorant completament el meu estat d'ànim començes a besar-me el coll i tocar els meus pits. No deixes de fer comentaris obscens sobre el meu cos. Em treus la camisa i els sostens. Sento com passa el fred i com el meu cos no baixa de temperatura. Dec estar a 40ºC com a mínim. Tu segueixes divertin-te a costa del meu cos. Jo ja no em puc estar més dreta i em deixo caure sobre els genolls. Gran error. No sé que has vist en la caiguda però t'ha excitat molt. Ho noto en la mirada que m'has llençat inconscientment. M'agafes sense haver d'emprar massa força i em duus a una habitació de parets nues  i un gran llit. Només hi ha un altre moble que decora l'estança. Una calaixera que no vull ni imaginar que conté pertanyent a algú com tu... M'estires al llit i em deixes nua sobre uns llençols de ras. Tinc moltissima calor però no paro de tremolar. Em poses un termòmetre i suspires decebut. Suposo que amb aquesta febre t'he espatllat la festa. Realment no sé si me n'alegro. Ets metge. Me n'adono en el moment que em poses un pany humit al cap, i desprès m'administres una medicina que instantàniament em fa desaparèixer el mal de cap. La febre em tarda més a baixar però poc a poc el malestar em disminueix. A mitjanit ja estic com nova, tot i que segueixo estirada al llit nua i ara ja començo a sentir el fred de l'ambient. Em tapo amb els llençols i recordo que fa hores que no he menjat i, de sobte, entres amb un sopar molt suculent que m'acabo en un tres i no res. Un cop nova, recordo que no sé ni el teu nom i de sobte recordo també per quin motiu sóc aquí. Em vols fer teva. La por torna a envair-me però aquest cop em sento amb forces de defensar-me. Tot d'una m'incorporo i el llençol amb el que estava coberta em torna a deixar, als teus ulls, nua. Reacciones instantàniament. Sembla que tu també has recordat perquè sóc aquí i t'abalances sobre meu sense deixar-me quasi temps a reaccionar. Estàs ansiós i jo estic morta de por. M'aventuro a cridar sense saber que puc sofrir com a càstig però abans de poder pronunciar res m'has silenciat besant-me amb una ànsia desmesurada. Estic molt incòmode i em sento molt bruta. No deixo de plorar i tu com abans,m'ignores. El metge atent i bondadós que m'ha atès ha estat devorat pel vici.

Toques tot el meu cos i explores les meves parts íntimes tant com et ve de gust. Finalment decideixes poseïr-me. M'hi nego, forcejo i intento sortir de sota teu però m'es cada cop més impossible. Ets molt forçut. Aconsegueixes immobilitzar-me i em penetres. Inconcientment noto com poso els ulls com taronges. Tot seguit em torna l'odi a flor de pell. Tu t'excites. El meu odi augmenta i ens passem així bona part de la nit. Fins que et canses i decideixes jugar amb mi de maneres ben diferents. I jo, poc a poc vaig recuperant el meu malestar, em torna la febre, la feblesa, m'apareix dificultat respiratòria i tu, posseït per la luxúria, aquest cop no atens a ninguna de les meves necessitats. Jo poc a poc, a mesura que passen les hores estic més malament i tu ni te n'adones. Tu estàs inmers en el teu món de fantasia posseïnt a plaer el meu cos malalt. Pot ser que creguis que l'alta temperatura me l'has provocat tu? Tant me fa, jo només vull que torni el metge bo que em va curar l'última vegada.... No sé que em passa, però començo a idealitzar la teva figura de metge i a odiar la persona que no deixa de fer-me servir com un objecte sexual... Estic començant a defallir i tu ni ho veus. Mente em penetres i jugues amb mi he perdut la consciència com unes tres vegades ja. I tu no t'has aturat en cap moment. 

T'has tornat una bèstia addicte al sexe i jo cada segon perdo més forces. Passada una setmana ni tu ni jo ens hem mogut d'aquell llit, ni tan sols hem menjat. Jo perquè no tinc forces per res ja, i tu perquè estàs obsès amb prendre el meu cos fins al final...

Stupid old memories...

Oh, stupid  love. Always making what he wants and playing with our feelings without worrying anything for us... 

Siempre he sospechado que Cupido sólo me da para después regocijarse al ver cómo sufro cuando me quita, pero lo de esta vez es tan absurdo que me produce hasta un cierto placer cínico al saber que sufren mas ambas que yo. Dos antiguos amores, cada cual especial a su manera, juntos. Por una sola noche, una sola y única vez, señores  y señoras, esto no se va a repetir porque la que de verdad me quiere se arrepiente demasiado... 

No penseis que me hace gracia la situación, pero me resulta tan increible que sólo puedo afrontarla creyendo que es una broma del cruel sino. 

Hoy he recordado una escena concreta de hace unos meses atras...

Tu y yo, desnudas en la cama, tu, medio cubierta por sabanas y yo cubierta por ti, amandonos, besandonos y mirandonos con el amor más sincero que jamás haya visto yo antes... te dije que tenia miedo, y que sabia que te reirias si te confesaba ese miedo porque era estúpido, pero ese miedo era una huella de un pasado sombrío del que tu conocías algunos detalles así que me permitiste hablar y respetaste mi inseguridad y mi dolor. Te dije que me daba mucho miedo que pasara, que te fueras y no volvieras jamás y tu empezaste a reir y a decirme que estaba loca, pues nunca me dejarias y menos por otra persona...

 Hoy esa persona que yo tanto temía que me volviera a herir sé que ha probado tus besos. Pero también sé que yo te quiero, porque cuando he recibido tal confesión sólo he pensado en ir a animarte y hacerte ver que no és pecado tu cometido, sinó más bien un simple desliz, o capricho, que suele ocurrir cuando tienes mente y corazón confusos y muy, muy dolidos...

No he pensado en venganza, ni en lejanía ni en olvido, simplemente en acudir a ti y hacerte sonreir. Para así verte feliz y ser yo, a mi vez, más feliz aún. 

...

Que porque me mueve tanto verte sonreir? Porque tu felicidad significa mi triumfo -verte feliz es uno de mis cometidos en esta vida desde que mi corazón se fusionó con el tuyo-  y por tanto, mi felicidad. 

 

Too late...

No he parado de pensar en ti, de soñar con el ayer y de desear volver a todos esos lugares donde un dia fuimos felices. Ayer, como siempre que me derrumbo te buqusqué y recordé de golpe tantas cosas... Siempre supe que eras para mi, por eso cuando te hice daño me sentí muy mal, culpable, asustada... si eras para mi porque te habia hecho eso? Como habia tenido el valor? ...

Ni un solo dia me he dejado de preguntar porque.

Hasta hace poco seguia muy mal por este tema..."hasta hace poco". Vi a la persona que siempre me hace entrar en razon y sin decir nada concreto consigue que yo me aclare, piense, me relaje, me decida y vaya a por lo que más deseo. 

A ti.

Me pasé todo un mes convenciendome que debia alejarte de mi para no hacerte sufrir más. Porque pensaba que no me ibas a perdonar nunca el daño que te habia hecho. Decias que si pero yo tenia miedo a los reproches... Y aún hoy, cuando sé que todo se ha acabado, sigo temiendo tus palabras.

Te quise desde el principio y te querré hasta el final. Puede que nunca más vuelvas a recordarlo ni oirlo porque lo más probable es que no quieras ni ver mi sombra...pero yo guardaré mi verdad para siempre, y esa verdad es que, aunque lo quiera negar, has sido y serás unica para mi. 

 

I'm too late...again...