Hm... quin nom més estrany que té aquest usuari... m'agrada.
Acte seguit em vaig posar a curiosejar el teu perfil. No hi vaig trobar quasi res, no hi tenies cap foto. Normal, és internet. I així, amb aquest simple gest, vaig anar a dormir, i l'endemà al col·legi. Tot normal, tot igual. Res en la meva rutina havia canviat. Res? Això ja no és tant cert. M'havia passat el dia pensant en el teu nom d'usuari que, no sé ben bé perquè, m'havia deixat molt torbada. Així doncs, em vaig passar el dia sospesant si era o no bona idea d'enviar-te un missatge. I si no respon? I si és una mala persona? I si li explico alguna cosa i resulta que ja ens coneixem? Qui podria ser? El meu cap no parava de donar voltes. Aquella tarda, al arribar a casa, com de costum vaig berenar i em vaig posar a estudiar. Però estava molt neguitosa, no em concentrava bé, i en sabia el motiu. Per la nit, ja al llit, no vaig aguantar més i en un impuls vaig agafar l'ordinador i et vaig enviar un missatge. Era ben senzill. Tan sols et demanava consell partint de la informació que em donava la teva publicació.
I no vas respondre. I l'endemà, al tornar d'escola i entrar a la pàgina, seguia sense saber res de tu. Així vaig seguir fins que, al cap de quatre dies, vaig rebre un mail que m'informava de que m'havies respost. Que bé! Quins nervis. No podia aguantar a arribar a casa per la tarda per obrir l'ordinador. I no vaig poder. Al migdia vaig anar a dinar a casa i la temptació em va fer mirar el missatge d'immeditat. Era curt i senzill, però bufó. Em va donar bona sensació. Bé, la primera impressió de la noia és bona. Espera! És una noia? Un noi? I si m'estàn enganyant... a internet, tot és més fàcil... Bé, és igual, tampoc t'estàs casant. De fet, tot és tant senzill a internet que deixar de parlar amb aquesta persona no té cap truc. Bé, el cas és que poc a poc vàrem anar desarrollant més i més la conversa fins al punt que sabia la teva edat, aficions, gustos i fins i tot m'havies parlat de la persona que t'agradava i jo t'havia aconsellat. Tu també sabies força de mi i m'havies ajudat en molts aspectes. Però malgrat tot, tant anar parlant ens havíem oblidat completament de saber el nom de l'altre. Jo portava dies pensant en com podies dir-te i com series, a vegades m'entrava el dubte de si éres alguna coneguda, però per tot el que m'havies explicat, no era possible. Tenint en compte, clar, que fóssis real i no m'estiguessis mentint. I per fi, un dia després de parlar seguidament -suposo que les dos estàvem conectades i pendents aquella tarda- em vas demanar amablement el facebook. No vaig poder dubtar perquè m'havies donat el teu per tal que et pogués buscar. I realment al principi no m'atrevia a teclejar el teu nom, no perquè fós complicat, sinó perquè em temia quina mena de persona podria haver darrera aquell nom tant especial... I per fi, quan no vaig aguantar més, vaig entrar el teu nom i et vaig afegir a les meves amistads. Vas acceptar de seguida i jo, el primer que vaig fer va ser mirar les teves fotografies. Encara ho recordo com si fós ahir. Eres preciosa. Em vas agradar molt físicament. I la teva personalitat feia un temps que m'atreia bastant. Però jo estava mig compromesa amb una altre persona que no estava al cas de res de tu. No és que amagués res, és que simplement no m'havia semblat important explicar-li res de tu i jo.
Aleshores vam començar a xatejar molt per facebook i em vas començar a cridar l'atenció perillosament. Però jo seguia volent ignorar qualsevol cosa que em pogués posar en un compromís amb tu. Em queies bé, érem amigues, i jo volia la teva amistat. Però poc a poc em vaig anar adonant que sentia un odi irrefrenable i sense cap mena de base cap a la noia que t'agradava. Perquè? Jo que sé! Perquè tenia por que jugués amb tu i et fes mal, perquè no m'agradava per tu, no ho sé... El cas es que ella, no em feia cap mena de gràcia. Un dia, a l'escola, pensant en tu - si, em passava les hores pensant en tu i em semblava el més normal del món- vaig creure començar a entendre perquè em molestava tant el fet de que t'agradés una noia. Volia agradar-te jo. I volia agradar-te molt, moltíssim. Però no tenia ni la més remota idea de què o com fer. Mai havia conquistat a ningú, i tampoc s'havia fixat massa gent en mi, per tant, estava molt perduda en el tema del flirteig. I un bon dia, mentre tu m'explicaves com havies provocat la situació per besar a aquella noia que tant t'agradava et vaig ben tranquil·lament que començava a odiar ajudar-te amb el teu flirteig. Tu, de primeres no em vas fer gaire cas però de seguida em vas preguntar a que es devia aquest odi. Jo, tranquil·lament et vaig anar explicant que no m'agradava perquè li tenia enveja. I de sobte, no sé ben bé com, al cap d'unes setmanes escasses, estava flirtejant amb tu. Totalment incrèdula. Em costava molt assimilar que jo, a tu, pogués interessar-te en algun sentit. Però així semblava ser i jo no pensava frenar tot allò que estava començant a encendre's entre nosaltres. I tant era així que un dia vem dir de conèixe'ns. Recordo perfectament la data, 19 de maig. I recordo a la perfecció el que va passar aquell dia.
Plovia, i jo era a casa el meu avi dinant amb els cosins. Li vaig confessar a la meva cosina els plans que tenia aquella tarda. Em va dir que anés amb compte i que ja li explicaria com havia anat tot. Havíem quedat a les 17 a la sortida dels ferrocarrils de Plaça Catalunya ja que tu no eres de Barcelona i no coneixies massa la ciutat. Jo, a les 16'30 estava sota la pluja, corrent amb la meva cosina per agafar un autobús i no arribar massa tard a trobar-te. I a les 16'45 em dirigia a casa a buscar un paraigües, la pluja havia amainat, però jo creia que tornaria a ploure. Tu, que ja estaves esperant al carrer,sola, arrassarada de la pluja, em vas assegurar que no plouria més i que, en lloc d'anar a casa em dirigís ràpidament a buscar-te. I així ho vaig fer. De camí a tu, va tornar la tempesta. Vaig quedar completament xopa. Els meus cabells, la roba, tot passat per aigua. El meu aspecte era horrorós. Però no hi havia temps per perdre així que mig corrent vaig dirigir-me cap a on éres tu i et vaig buscar amb la mirada. Fàcil, la noia més maca que hi havia al carrer en aquell dia grisós. Duies una camisa de quadres rosa que feia poc havies comprat i et quedava molt bé. Tenies un aspecte dolç i innocent. Em vas agradar. I jo, déu meu, tota xopa, quina fila devia fer! Bé, realment m'era igual, estava molt nerviosa, eres molt guapa i vaig pensar que a partir d'aquí s'acabaria el nostre flirteig. De ben segur que t'havies decepcionat tan bon punt m'havies vist. Em vaig afligir una mica, no m'agradava la idea d'acabar amb aquell flirteig però, ben mirat que podia fer jo?
Plovia massa com per anar a prendre res en lloc i amb els nervis no podia pensar gaire clar així que, tant bon punt ens vem saludar vaig donar mitja volta i vaig dirigir-me com una bala cap a casa. Em vas seguir, bona senyal. Vam anar tot el camí sense mirar-nos (em feia massa vergonya, eres molt guapa i jo somreia sense voler, tot era massa obvi). Finalment vam arribar a casa i un cop a dins em vaig poder canviar de roba. Quina comoditat! I tu, anaves mirant el teu mòbil i explicant-me centenar de coses sobre la teva vida i les teves amigues. Jo t'anava escoltant atentament sense saber ben bé qui era qui. Però em resultava divertit veure com els teus nervis no et deixaven callar. Aleshores jo, no recordo ben bé perquè vaig acabar sobre la taula i tu em vas oferir la mà per ajudar-me a baixar. Aleshores estàvem l'una davant de l'altre però jo, nerviosa, no parava de moure'm, i en qüestió de segons vaig estar ben lluny de tu. I no ens tocàvem ni ens miràvem. Jo no parava quieta i tu no callaves. Fins que de sobte, tu, que estaves quieta en mig de l'habitació, em vas agafar per la cintura i jo em vaig quedar glaçada. Tu vas callar i ens vem mirar. "Ai! Que guapa, quina vergonya..." vaig pensar. I acte seguit em vaig apartar de tu i ens vam asseure al meu llit. Em vas ensenyar fotos de moltíssima gent diferent. I en un moment vas deixar el mòbil a un costat i em te'm vas apropar, per donar-me un petó a la galta. Jo, que em moria de ganes de besar-te des que t'havia vist, vaig ser molt ràpida i vaig girar la cara a l'instant. I a partir d'aquí tot va passar molt ràpid. Ens vem besar sense deixar-nos quasi aire per respirar. Jo em notava desesperada, però no per falta de carinyo ni res d'això. Sinó desesperada per poder aprofitar cada petó que em donaves com si fós l'últim, - ja que, de fet, no tenia ni idea de si et tornaria a veure més-. Passada una estona em vas dir que se't feia tard i que havies de marxar i jo, amb picardia et vaig mirar i et vaig dir "i si no et deixo marxar?". En aquell instant et vas posar seriosa, realment en el cas que fos veritat tindries un problema, doncs no sabies tornar sola. Però jo no pretenia retenir-te, tan sols volia més petons. I que em prometessis que tornaries.
Finalment, quan érem de camí a l'estació, em vaig posar a fumar i tu, tota seriosa em vas demanar que davant teu no fumés. Després d'aquell dia no vaig tornar a fumar durant sis mesos.El temps més feliç de la meva vida.
Després d'aquell diumenge tant extrany i màgic ens vam anar veient amb molta freqüència la setmana seguent. I tot augmentava a un ritme frenètic. M'espantava però a la vegada m'excitava. Tot estava encaixant tant i tant bé entre nosaltres... Que cada vegada semblabem més fortes i difícils de trencar.
Però el 26, quan es parteix, es torna 13...
