Situació: En Jimmy és un noi que sempre havia anhelat fer-se gran per poder fer totes aquelles coses que no podia fer amb sis anyets. A tothom li pot haver passat d'anhelar que arribi un dia, o una edat concreta perquè hi ha alguna fita que ens interessa. Però la gent no se sol obsessionar... no com en Jimmy. Va caure malalt d'obsessió, no sortia del llit i feia el compte enrere per tenir la majoria d'edat. No va tenir infància i, com si d'un cruel joc del destí és tractés, a mesura que passava el temps les coses li anaven pitjor. Fins que el seu avi es va assabentar de la situació i, vell com era va anar a cercar el seu nét i se'l va endur per espavilar-lo. Elisabeth es casarà amb en Jimmy i tindràn en Tyler, un adorable nen amb molta curiositat per la vida, ben just al contrari que el seu pare i aquest, un bon dia pregunta al seu besàvi Moh...
Tyler: Avi Gran, perquè dius que quan sóm petits no hem de voler fer-nos grans?
Moh: Estimat Tyler, és una molt bona pregunta aquesta que em fas.
Mira petit, quan te n'adones de l'estupidesa que
has comès al malbaratar la teva infància a causa de l'ànsia i l'impaciència que et crea l'espera de l'endemà normalment ja és massa tard per recuperar el temps perdut. Ets gran, i el que de petit tant desitjaves ja ha arribat, i ara no ho veus tant meravellós ni espectacular. Simplement ets uns centímetres més alt, no et va bé ninguna peça de roba de fa uns deu anys enrere i tens un munt de responsabilitats, feina i maldecaps que abans no solies tenir. Ah, i és clar, la feliçitat sembla que hagi desaparegut i enlloc d'això t'has acostumat a la nostàlgia, a l'enyor d'aquella feliçitat innocent que senties cada dos per tres per els motius i fets més ínfims que poguessin ocórrer a la teva vida. Aleshores et poses a recordar, i recordes...
Recordes un munt de coses que et punxen el cor i t'afebleixen momentàniament. T'agradaria caure malalt i que de sobte tot tornés a ser com uns anys enrere. Vols que la mare aparegués al teu costat del llit, acotxan-te i donan-te un petó ben dolç al front per calmar-te el malestar. Desitjes sentir el soroll del pare al encendre la pipa i passar els fulls del diari, com feia sempre que esperava a que la teva sopa estés llesta per servir.
Estàs completament sumit en els teus records d'infancia i quan sembla que estàs a punt de recordar aquell calid sentiment de feliçitat i benestar que et produïa la properitat dels pares tot i estant malalt recordes que és impossible. Ja no passarà més. El pare està criant malves i la mare, amb el dolor de la pèrdua, va marxar de casa amb un home jove i ben plantat. Deia que li recordaves massa al pare i que si et veia un sol dia més es mataria.
Ara ja ets gran, has aconseguit aquella edat que tant anhelaves, els 30; on se suposava que havies hagut de triomfar en la feina, les relacions amicals i estar o bé en una relació estable de feia anys o casat. Que tens en canvi? Vius en una habitació minúscula compartida amb dues nenes bessones de tres anys perquè la Sareta es va compadir de tu quan et va trobar als barris baixos dormint sobre cartrons tres anys després d'haver tallat i et va oferir un llit a casa seva. En les relacions després de la Sareta vas estar un any sencer aprofitan-te de joves innocents tant sexualment com econòmicament, fins que vas perdre els teus encants. Si no recordo malament després vas enganxar-te a la beguda i més tard a les drogues. Vas coneixer la Samanta que era heroïnòmana i junts us veu desintoxicar. Però tu vas recaure i ella et va deixar. I els pocs amics que tenies es van allunyar de tu quan et vas tornar violent per les drogues -és normal, ets un armari de metre noranta, ningú s'atrevia a dialogar amb tu i cap et superava ni en tamany ni en força així que no et podien placar-.
Ara per fi estàs bé. Tens una feina estable i a la preciosa Elisabeth, i un fill que és encantador...
Tyler: (Interrompent a Moh) Besàvi, aquesta no és la meva vida, jo no vull tenir trenta anys i mai m'he casat amb la mama...
Moh: (Endolçant la mirada) Ho sé petit, ho sé... No narrava la teva vida sinó la del teu pare. Encara que tu el vegis perfecte va tenir una època d'allò ben nefasta.
(Dirigint-se a en Jimmy, enfadat.) Així doncs digues, Jimmy, creus de debò que tu, que arrosegues totes aquestes desgràcies a l'esquena, has de dir al teu fill que anheli coses per quan sigui gran? Deixa gaudir el pobre nano del present! Ell és més espavilat que tu i guarda cada segon com un tresor!
A en Jimmy se'l veu penedit d'haver incitat al seu fill a pensar en el futur quan tan sols és un marrec d'un pam i mitg d'alçada i també se sent dolgut al recordar de quina manera va malbaratar ell tants anys de la seva vida. L'Elisabeth corre al seu costat i el rodeja amb els braços per donar-li consol. Li diu que tot sortirà be i que entre els dos faràn que el seu fill sigui el nen més feliç de la terra. A en Jimmy sembla agradar-li la idea, se li il·lumina la cara i somriu. Comença a riure i, tot cridant "si! ja ho sé, ho farem!" marxa corrent a la seva habitació i torna amb una llibreta d'aspecte molt antic i la hi dóna a en Tyler.
Jimmy: (Està agenollat a l'altura del seu fill i el mira fixament als ulls amb una brillantor molt especial) Fill meu, durant tots els anys que vaig estar sumit en la pena i la deseperació la meva única distacció va ésser escriure cada dia en una llibreta tots i cadascun dels meus pensaments i desitg. Vull que tu facis el mateix però en comtes d'imitar-me escriu cada dia totes les coses interessants que has fet, vist o pensat i totes aquelles que et facin feliçes. Les dolentes no les escriguis, vull que aquí només hi guardis bons records. Vull que, al igual que jo vaig tenir un diàri d'anhels i desitjos tu tinguis un diàri de moments feliços. T'estimo fill, no deixis que mai ningú faci que un dia no es pugui apuntar al diari em sents? N'estic molt orgullós de tu.
Live your life step by step and enjoy every little and single moment,
'cause time is most valuable than anything.
No hay comentarios:
Publicar un comentario