Avui he decidit portar-te a un lloc especial, una zona de picnic amb bosc. Tot és molt tranquil i apart de nosaltres només hi ha una altre parella. Sembla que volen intimitat i per això marxem a un lloc apartat. És bonic el paissatge; arbres alts i esbelts, de fulles verdes caduques, algunes de les quals ja jauen a terra groguenques o taronjoses. Ens asseiem sobre el mantell cruixent que han creat les fulles moribundes per l'hivern i parlem. Parlem durant hores; debatem temes banals, actuals i personals. Temes nostres. Jo no sé com abordar el tema del qual et vull parlar, és delicat però alguna cosa dins meu em força a dir-t'ho.
Et miro i em mires. Somrius i jo miro embadalida els teus dolços llavis. Ens besem però jo sé que haig de parlar. Per tant m'aparto suaument de tu, - no vull pas que pensis que no et dessitjo- i et dic, pausadament, tot tractant de refer-me dels teus apassionats petons, que hem de parlar d'un tema molt seriós.
No sé com et veurà la resta del món però als meus ulls, ets preciosa.
Ets dolça, i em mires amb amor. No deixes d'enamorar-me. I és per aquest motiu que vull que siguis la primera persona en assabentar-te'n: Marxo.
Marxo ben lluny d'aquí. Me'n torno al meu estimat país natal a la recerca d'un improbable.I marxo perquè, tot i que és molt improbable ningú no m'ha dit pas que sigui impossible. Fa anys que em busco a mi mateixa, sí, com molts altres (la veritat és que la majoria de nosaltres vivim amb l'esperança de trobar-nos algún dia per arribar a autocomprendre'ns) però la meva busca personal comença en la troballa d'una persona. Necessito trobar un espòs hindú. Jo sóc una noia que, malgrat tenir nacionalitat catalana mai he sigut d'aquí ni d'allà. I el problema és que jo no em sento del tot d'aqui i...vull tractar d'averiguar què és ser d'allà.
Així que, amor meu, he près la decisió de marxar de la meva Catalunya estimada per anar a cercar la cura per un buit que tinc al cor des que tinc consciència del dolor.
Necessito el teu suport però no podràs venir amb mi amor, hauràs de restar aquí, a les terres catalanes per cuidar de la teva família i informar-me que la meva conserva el benestar.
T'estimo, t'estimo amb bogeria i vull que entenguis que no tracto de fugir de la meva realitat ni de la meva vida ni de tu. Vull que comprenguis que tan sols fujo de la meva desconeixença per tal de poder averiguar qui sóc jo realment. I tractar d'omplir, com ja t'he dit abans, aquest buit tan extrany que sento al meu cor. T'estimo, i dessitjo que m'esperis però si el teu cor no ho vol i dicta de sentència final declarar el nostre amor en decadència sàpigues que ets lliure de marxar amb qui et faci feliç. Però recorda vida meva, mai nigú serà estimat de la mateixa manera que jo t'he estimat a tu.
No hay comentarios:
Publicar un comentario