Et lleves de bon matí per veure sortir el sol.
Els teus ulls, a la fosca, espurneigen vius.
Estàs atenta al perill que depara la nit però, com sempre, dibuixes el camí del sofà al llit sense cap sotrac.
Tot és calmòs de matinada, però a la par, banyat per les ombres de la nit, es torna tenebròs i tu, de sobte, te n'adones que busques la seva presència, al teu costat. Et transmetia aquella sensació de protecció i seguretat que va desaparèixer quan va marxar aquell dia, tan enfadat, donant un cop de porta, per no tornar mai més.
L'angoixa t'envaeix i les cames et fan figa i et deixes caure al terra suaument quan aquestes cedeixen sota el pes del teu cos. Clous els punys amb força i tractes de no plorar. Tot el teu cos es comença a convulssionar. Intentes mantenir-te de cuclilles i plores. I tornes a recordar la seva absència. Et sents impotent i t'ajeus lentament a terra, de cantó, i t'arrauleixes en posició fetal, t'abraçes els genolls mentre somiques i vas empassant les llàgrimes salades que vessen dels teus ulls tristos.
Mai tornarà. Ja no hi és. Només queda dins el teu cor, el dolor que et demostra que tot fóu real, l'estimaves.
No hay comentarios:
Publicar un comentario