La teva mirada m'encandila.
Els tues llavis em tempten i el teu cos m'atrau a tu.
Vull besar-te, acariciar cada racó del teu cos nu i fer-te meva. Et veig tan bella que a vegades dubto que vulguis quedar-te amb mi per sempre. Ambdues sabem que pots aspirar a algú molt millor que jo, però, per alguna raó que desconec m'has elegit a mi. Això crea en mi, en el meu interior, una guerra de sentiments que no et pots ni imaginar l'absurda que pot resultar de vegades. Sento una terrible felicitat quan estas junt a mi, però, quan marxes, m'envaeix el temor a perdre't.
Suposo que és una por pròpia sde la majoría dels enamorats.
Més que quedar-se sol és el temor a quedar-se buits, a perdre, sense possibilitat de retorn, a aquella persona la qual, amb una sola mirada és capaç d'omplir el nostre petit món intern de completa i absoluta felicitat. La que, en els pitjors dies, el seu sol pensament ens il·lumina el somriure.
Jo, personalment, crec que quan s'ha trobat aquesta persona (se sap, t'ho diu el cor) no se la pot deixar escapar sota cap concepte.
CAP.
No hay comentarios:
Publicar un comentario