Et miro, em mires. Totes dues sostenim la mirada.
Sóm dues desconegudes al metro, entre un mar de gent has anat a trobar els meus ulls. Vesteixes texans i camisa i crec que unes bambes negres.
Senzilla però preciosa. M'agrada l'estil que dus, és fresc.
Les estacions van passant de llarg i jo em deixo seduïr pel teu cabell, es perfectament llis, sense cap ble ondulat i d'un ros enfosquit pel pas dels anys. Segueix sent maco.
Em quedo embadalida pensant en un futur juntes que segurament mai passarà, ets un simple amor fugaç de metro. M'agrades i per això, malgrat ni tan sols conèixer-te, sospeso durant uns minuts si apropar-me a parlar amb tu i així estar una mica més a prop de fer la meva fantasía realitat. Però el temps és or i aquest breu instant en què em paro a pensar resulta massa llarg, el metro s'atura i marxes. Ja està. T'he perdut.
Carpe diem. Tempus fugit.
No hay comentarios:
Publicar un comentario