M'estimaves...

Desde que t'en vas anar vas deixar un buit en mi. No sé ben bé com explicar-ho, però fa mal. No deu ser pas pitjor que la guerra, si ho mires des d'un punt de vista racional, però jo ho sento així. 

Em sento sola... malgrat que quan apujo la vista, i miro al meu voltant em veig rodejada de gent que m'estima, m'aprecia, m'accepta i en les quals sé que puc comptar...però ninguna és tu. Ningú d'aquesta sala m'omple com ho fas tu, ningú d'aquesta sala em comprèn com ho fas tu, i ningú sap les meves reaccions segons la formulació de la frase, ni com llegir-me la mirada... ningú sap cuan estic nerviosa o trista o simplement incòmode. Això només t'ho deia a tu... una simple mirada i tu venies fins a mi, m'apartaves de la gent i em xiuxiueijaves paraules d'amor a la orella. Em calmava. Em besaves. Somreiem, ens miravem per compartir la nostra mutua, petita i secreta feliçitat i jo podia tornar a enfrontarme a aquell cúmul de gent sense cap mena de por o preocupació perquè sabia que et tenia, que cuidaves de mi... que m'estimaves. Però ara tot això ha acabat. Tu has marxat, i has deixat un buit dins el meu cor que no crec que sigui fàcil reomplir. No dic pas que sigui impossible, però pot resultar un objectiu feixuc i complicat d'assolir. Una vegada em vas ensenyar que res és impossible en aquest món, deies que només era una questió de voluntat i fe, però que passa cuan jo et vull a tu i no et trobo? on diposito la meva volluntat? quant aguantarà la meva fe? 

No m'agrada ser pessimista, però ja no tinc a on aferrar-me, ja no tinc amb que lluitar i no em queden somnis per somniar... Tot just he començat a perdre l'esperança, no pretenc res mes que passar el temps escrivint aquest text. 

Ara només em queda esperar. 

Les hores es fan eternes, però és una qualitat pràctica per quan vull dibuixar el paissatges que veig. Tinc hores i hores per memoritzar-lo i hores i hores per plasmar-lo sobre una tela, un paper, un retall vell de diari o fins i tot, si m'inspiro, modelo alguna figureta amb argila. No les considero obres d'art, però trobo que están prou bé per estar fetes per mi. Ademès haig de reconèixer que estan fetes amb desgana... 

Espero. Passo els dies esperant a que la meva vida cobri sentit. Pero no sembla que hagi de canviar res, per ara. Aixi que jo em limito a esperar, aguardo a que els dies em consumeixin fins que no en quedi res de mi, llevat del meu record en algunes persones. Pero es aleshores, en el moment just en que me n'adono que estic llesta per morir, quan ja he abandonat tota esperança i la llum de la vida es veu perduda i llunyana que tu decideixes reapareixer.